La recent participació, aquesta mateixa setmana, a la “via catalana” em porten inevitablement a fer una sèrie de reflexions al voltant d’aquest fet. Tot i la banalització i fins i tot el menyspreu que, exclusivament des d’Espanya, ha suscitat aquesta mobilització; qui hi ha participat pot expressar el que ha sentit. No cal explicar el que ha passat perquè això, les imatges s’entossudeixen a mostrar-ho, encara que alguns no vulguin veure-ho. Es clar que sempre hi haurà cadenes de televisió que, ignorants o malintencionats, confonen la festiva tradició dels gegants i capgrossos, amb un fracàs de la manifestació del passat 11 de setembre. Aquí només provoquen hilaritat però no audiència.
Marededéu, quin país aquest! Un país que és capaç d’omplir 400 quilòmetres de carreteres, des del Pertús a Vinaròs, d’una atapeïda cadena humana de persones que festivament es donen les mans, és un gran país. I ho és perquè té una gent extraordinària. Certament és un país sense poder. Cada cop en té menys. Però té un horitzó, viu per a un objectiu: PODER CONTINUAR EXISTINT. És un gran objectiu, per això és capaç de grans mobilitzacions.
Per tal de ser justos i agraïts, cal reconèixer l’extraordinària tasca que està fent l’Assemblea Nacional Catalana. Des del moment de la inscripció, a través del correu electrònic, tothom ha rebut informació, possibilitats de participació, sol·licituds d’ajut, … Tot plegat en un to amable, cordial, obert, planer, sincer, … podríem dir-ne “popular”. Res a veure amb les arengues dels partits polítics, amb els interessos de capelletes. Res de tot això, només a favor del nostre país: Catalunya. Una gran tasca, des de tots els punts de vista. També des dels aspectes més tècnics: logístics i d’organització. Conec algunes persones de l’Assemblea i ser prou bé que és aquest el seu tarannà. El meu sincer agraïment.
S’ha criticat que les cadenes serveixen per lligar. Penso que no sempre és així, però bé, En aquest cas crec que més aviat ha estat una cadena que serveix per unir. Fixeu-vos que la cadena unia França (o la Catalunya Nord, com volgueu) amb el País Valencià (o la Comunidad Valenciana, com es prefereixi). Les mans enllaçades és sempre signe d’unitat i germanor. Una cadena formada per un munt de baules (1.600.000), totes elles necessàries per assegurar-ne la continuïtat. He participat de grans esdeveniments molt massius, com el Concert per la Llibertat, on el component emocional és molt fort. Tanta gent junta, crea un gran esperit col·lectiu. En canvi, a la cadena humana, la raó precedia i estava per sobre de l’emoció. Cada persona que està a la cadena només té al seu voltant unes desenes de persones més, però la certesa de ser un petit granet de sorra dins d’una gran expressió col·lectiva esdevé una sensació de pertinença indestructible.
Al meu voltant hi havia persones grans, molt grans, que participaven amb una cadira plegable per poder reposar en la llarga espera, criatures de pit i d’altres que corrien i jugaven. A la meva dreta donava la mà a un jove que anava amb la seva promesa i uns amics. No passaven gaire de la vintena. Més d’un cop em venia al cap el pensament de ser allà sobretot per a ells, per a la meva filla, per als més joves, que algun dia podran viure en un país normal. Un país on no calgui demanar permís per parlar la nostra llengua, on puguem decidir com organitzem l’Administració Pública, la seguretat, l’educació, la sanitat, la cultura, l’atenció als més febles, … Sí, una cadena de solidaritat intergeneracional, també.
Convé no acabar, sense justificar per què el títol d’aquesta entrada està en anglès. Doncs perquè convé que s’entengui. Convé que la Política de veritat, amb la “P” majúscula, prengui nota del clam, democràtic i pacífic, d’un poble que manifesta les seves aspiracions i només rep cops de porta. La política té solucions per resoldre els conflictes, només cal la voluntat de fer-ho. Malauradament hauria estat del tot inútil escriure’l en castellà. A més, sembla demostrat que a Castella també saben anglès. O no? Nosaltres anem fent camí, sense aturar-nos.