Il·lusió i novetat

Si és nou em fa il·lusió. Si em fa il·lusió, és nou? Novetat i il·lusió van sempre lligats de la mà?

Cal la novetat per generar il·lusió? Si és bell, em proporciona plaer. També il·lusió? I si és vell? 

Amb els anys, les coses i fins i tot la vida, a vegades, semblen agafar un color sèpia, com de fotografia antiga, vella, envellida. “Déjà vu” diuen els francesos, i … si ja està molt vist, pot generar il·lusió? Tram, tram; rutina, roda que gira i va girant, sempre igual, com la sínia a les fires. On és la il·lusió? Despertador – feina- menjar – dormir – despertador – feina – … Quina il·lusió?

Fets vells, moments nous. Relacions velles, situacions noves. Rutina monòtona, farcida de novetats. Cada nou dia, una novetat. Cada conversa amb un vell conegut, una relació nova. Cada clau clavat amb esforç, o cada classe donada amb dificultat, una veritable font de renovació. Cada nit d’insomni o de serenor, un espai fosc per omplir de llum nova. Cada matí, l’oportunitat de despertar-se al costat d’una persona nova, la mateixa des de fa … tants anys, un esclat de nova il·lusió. Cada àpat compartit, sa o indigest, un devessall de noves sensacions. Cada retrobament, un nova oportunitat. Cada comiat, un nou record.

Persones velles, opinions noves.  Solcs bells al rostre, senyals de velles conteses vitals, preludi il·lusionat de noves batalles. Vells problemes, nous pensaments. Vells reptes, noves aportacions. Belles arts, envellides pel pas del temps, trencadissa renovadora de la contemporaneïtat.

Ai! la il·lusió. Vell foc d’encenalls.  Inútil ventada fugissera. De què serveix la il·lusió, si no va acompanyada de l’amor? És l’amor que inunda la vida d’il·lusió. Fora de l’amor, tot és vell.