Creixement o desenvolupament

Darrerament, quan llegim informació econòmica o sentim declaracions de personalitats polítiques o econòmiques, se’ns parla de la necessitat de creixement per tal de sortir de la crisi. Manllevaré a tall d’homenatge algunes idees expressades fa gairebé una quarantena d’anys pel professor, economista, escriptor i pensador José Luis Sampedro, desaparegut aquest any 2013, de qui vaig aprendre les beceroles de l’estructura econòmica i que crec ha estat poc reconegut en el seu pensament econòmic.

Per al professor Sampedro el desenvolupament suposava creixement més canvi. És clar doncs que per avançar, per desenvolupar-se tant personalment com col·lectivament, calen canvis. Fixeu-vos que un infant, no només creix en estatura i pes, sinó que es desenvolupa perquè s’hi produeixen també canvis cognitius, canvis de capacitat de comunicació, etc. Així doncs, en l’àmbit econòmic, també calen canvis d’estructures, canvis socials, canvis de paradigmes per poder avançar, per tal de millorar, per tal que l’economia faci cada cop més la seva funció de servir al bé comú i a la felicitat de les persones. Però, sempre hi ha un però … Qui escriu la història? Les persones. En cada època som plenament protagonistes de la nostra història, tot i les limitacions i condicionaments que poden haver-hi. Però, al mateix temps, la societat és fruit de l’evolució històrica. Per això, cal una gran dosi d’obertura als signes dels temps, per poder collir aquelles espurnes que cal ventar per provocar un beneficiós incendi que ens porti els canvis que necessitem.

No desenvolupar-se, com ens està passant ara, vol dir restar subdesenvolupats, que no només implica estar situats per sota d’altres, sinó també trobar-nos per sota de les nostres pròpies possibilitats. Aquest fet provoca alts graus de frustració i justifica sovint els fenòmens migratoris de joves que, tot i estar convençuts que serien més feliços en el seu lloc d’origen, no veuen cap possibilitat d’assolir el ple desenvolupament de les seves capacitats si hi resten. És trist pensar que un país té un potencial a desenvolupar i no ho fa, perquè pensa només en el creixement. Aquest desencís, afavoreix també el sentiment d’independència, que en realitat caldria anomenar d’interdependència. Sí, tendim a pensar que si tot depèn només de nosaltres les coses s’encarrilaran millor. És legítim i comprensible el pensament que quan més propers són els centres de decisió als problemes reals, millor es poden resoldre. Tot i així, en el fons, s’aspira a ser interdependents. És a dir, a tenir un escenari en el que, en posició d’igualtat, es pugui avançar de forma coordinada i amb forts lligams i relacions amb la resta de regions, de comunitats, de països, …

 És aquí on crec que rau la clau de volta dels nous paradigmes, també en el terreny de l’economia. Són diverses les veus que en la història recent s’han alçat apel·lant la necessitat d’una nova economia. Per què no se’ls hi fa cas? Potser la inèrcia de la història que ens condiciona n’és en part la responsable. Sigui com sigui, l’evolució del pensament humà no s’atura. Aquella vella figura de l’homo economicus que ja quan estudiava economia em semblava força desencertada, està donant pas a l’homo agapicus en la terminologia dels sociòlegs Michele Colasanto i Gennaro Iorio. Aquest home que es troba en el camí de construir la felicitat pública, pel bé de la comunitat. Aquesta nova concepció troba també força iniciatives en el terreny econòmic: la responsabilitat social de les empreses, l’economia de comunió, el microcrèdit, el comerç just i solidari, la banca ètica, el decreixement amb l’abundància frugal de Latouche, el manifest per a la felicitat de Stefano Bartolini, les crítiques radicals d’Amartya Sen, el redescobriment de l’economia civil, el descobriment de la tragèdia dels bens comuns, … Sembla com si s’anés configurant una espècia de “societat bona” fonamentada no només en la solidaritat, sinó també en la fraternitat que implica reciprocitat i horitzontalitat en les relacions.

Col·laboració publicada al darrer número (149 · octubre/novembre 2013) de la revista Ciutat Nova