Els ocells

M’agraden els ocells. Són ben bonics. Val a dir d’entrada que, ornitològicament parlant sóc més insignificant que un zero a l’esquerra. No hi entenc ni un borrall i no sabria pas distingir una merla d’una mallerenga. La meva admiració pels ocells és d’una altra naturalesa.

Els ocells volen. Són lliures. Van amunt i avall. Quan fa fred, cap al sud. Quan torna la calor, cap al nord. Potser no són intel·ligents, però són savis. N’hi ha de grans i de ben petits. Uns són elegants, d’altres discrets, d’altres més aviat lletjots. En general són fràgils i inofensius, tot i que n’hi ha d’amenaçadors. Això no impedeix però, que un d’ells sigui considerat el símbol de la pau. Sí, possiblement, en general, els ocells són gent de pau. No parlen, però canten. Caminen discretament, però volen meravellosament. De petits, els seus pares els hi han construït una casa ben acollidora, els han apeixat fins que han anat creixent, els han ensenyat a volar i, el pas més difícil de tots, els han deixat lliures.

M’agrada contemplar-los les matinades i els capvespres. Contemplar com viatgen en grup, formant grans núvols que es mouen amb rapidesa i precisió. D’altres, viatgen com un escamot amb un capdavanter i la resta que el segueixen. És ben sabut que els ànecs quan viatgen d’aquesta manera, no deixen mai cap company enrere. Si algun es troba en dificultats, no l’abandonen, no el deixen sol. Les esveltes cigonyes, que els humans prenem com a símbol de la natalitat. Nosaltres, els  humans que tenim un cos feixuc, lligat a tants afanys, que ens impedeix de volar.

Quan els contemplo, penso que no sé qui són, d’on venen ni on van, però són bonics. Habiten al cel, li donen una vitalitat canviant i curiosa. Reposen sobre els filats que construïm els humans, sovint per separar, per protegir o per fer la guerra. Sense el llast de tantes hipoteques i responsabilitats, ells són lliures. Emigren per saviesa i s’aturen per conveniència, o per caprici, ves a saber. Són objecte de cacera d’aquells més incivilitzats que han malgastat la seva intel·ligència en fabricar armes letals. Més d’un cop són víctimes també de les inclemències de la natura que, de tant en tant, ens ensenya la seva cara ferotge.

Contemplar els ocells. Somniar i pensar alhora. Prendre’n exemple, per què no?