Una rauxa assenyada

– Quimet, aquesta paret no es mou! És massa forta, és massa alta, és massa ampla, és massa … caparruda. No entén res. Ho provo tot i … res. Com si sentís ploure. No es belluga ni un mil·límetre.  Com ens ho farem?

– No t’amoïnis, Ton.  Si no cedeix, cridarem aquells de l’altra vegada i li fotrem una batzegada que quedarà esmicolada en un tres i no res. Ja veuràs, ja …

 – No siguis bestia, noi. Aquesta vegada és diferent. No n’hi haurà prou amb una bona sotragada. Aquest cop, la paret té fonaments arrelats més enllà de la història. Els cops no l’hi faran res. Se sap poderosa. Té la força … de la força.

– Castells més alts han caigut. Deixa’m fer i no te’n penediràs. La rauxa que m’encén, no deixarà pedra sobre pedra.

– Deixa’t de frases bíbliques i d’heroïcitats fora de lloc i de temps.

– Que no ho veus Quimet que totes les estratègies són inútils? Hem fet servir tot el nostre enginy. Hi hem posat tot el seny, que ens propi. Res, aquesta paret no està d’orgues. No hi ha raons que valguin. Només deu entendre el llenguatge dels cops. Deixa-m’ho provar, home!

– No Ton, no. No és aquesta la rauxa que ens cal ara. Hi ha massa parets per enderrocar: la paret de l’autocràcia, la paret de la intolerància, el mur de la incomprensió, la muralla de la injustícia, la tàpia de l’egoisme , la …

– Para, para! que m’estàs atabalant. Amb tantes parets per abatre, i dius que no cal la rauxa? Au va, home! no siguis ingenu.

– No , no en sóc gens d’ingenu. Sí, tens raó, sí que cal la rauxa. Molta rauxa. Però una rauxa assenyada. No és temps de tramuntanades que bufen fort i duren poc. Ara és temps de bufar fort i sostingut. De no afluixar. És temps de dignitat. No són temps de plats de llenties, ni d’abaixar el cap. És temps de ser-hi i ser-hi i … quan la paret no afluixa, tornar-hi a ser. No cedir. Ara, no calen torrentades, ara calen gotes, moltes gotes, una pluja fina. Un plugim que comença i no para, i va amarant-ho tot, fins el moll de l’os del fonament més profund. Ja veuràs si cauran!

– Potser tens raó. Però, i quan caiguin totes les muralles?

– Quan això passi, caldrà construir de nou. Amb les pedres enderrocades, no aixecarem pas parets, sinó ponts. Caldrà ser valents per construir una nova arquitectura humana que ens farà més persones. No pateixis. Som-hi!