La consulta


consultaAquests dies he freqüentat més d’una consulta, però no és pas d’aquestes que voldria parlar-vos. Avui és gairebé imprescindible parlar de la consulta acordada ahir per una àmplia majoria de partits que formen l’arc parlamentari català. Es fa difícil abstreure’s d’aquest fet que ha provocat un gran ressò mediàtic als mitjans de tots colors i latituds. És ben estrany que en una democràcia, el simple fet de consultar al poble, en qui rau la sobirania, provoqui  un rebombori d’aquesta magnitud.

Sóc conscient que amb la legislació espanyola actual, la sobirania rau en el poble espanyol, és a dir, de tot l’estat. Però és clar que, el problema està focalitzat en un territori. Qui no acaba d’encaixar en l’actual interpretació, cada cop més restrictiva de l’estat de les autonomies, és Catalunya. Es podria fer la consulta a tot el territori de l’estat espanyol? Sí. Quedaria resolt així el problema? No. M’explico. En el país de les hipòtesis, imaginem que es fa la consulta a totes les comunitats autònomes. L’imaginari resultat global, podria ser: 90% de vots contraris a la independència de Catalunya i 10% de favorables. Recordem que és només una hipòtesi. Però, en analitzar els resultats obtinguts, a la comunitat autònoma afectada, suposem també que el resultat (hipotètic, és clar) fos: 65% de vots favorables a la independència i 35% de contraris. Hauríem solucionat el problema? En absolut. Estaríem justament allà on som ara, sinó pitjor.

Si de veritat es vol resoldre el problema, cosa que dubto, el procés passa indefugiblement per preguntar a la gentvotacio afectada què vol fer. Només després, caldrà actuar en conseqüència. Això vol dir, en primer lloc, respectar la voluntat expressada a les urnes. En segon lloc, posar fil a l’agulla per fer les modificacions legals que calguin, fins arribar a configurar el model territorial que es derivi de la consulta. Aquest seria un camí raonable en qualsevol país civilitzat i democràtic. A Espanya, en canvi, sembla que agrada més el drama, la passió i la visceralitat.

I potser sí que per resoldre el problema de veritat, caldrà força les lleis. Doncs sí, possiblement. Però és que la història sempre ha avançat forçant les lleis, que indefugiblement van al darrere de les demandes de la societat. Mai al davant, com si fossin una mena de mur infranquejable. Mandela, Gandhi, Luther King, grans homes de la història que la majoria admirem, no van forçar les lleis? Jesús de Natzaret, que va acabar condemnat a mort, no va forçar les lleis? És inherent al progrés dels pobles forçar els canvis. No entendre això, és cometre una greu irresponsabilitat política que només pot servir per generar més tensió, més confrontació i més patiment, però no per parar la voluntat dels pobles.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s