Pobresa i acolliment


sabataLa crisi va fent estralls. Els nivells de pobresa creixen a marxes forçades. Ja no s’hi val allò de: “quan érem … benestants”. No serveix de res el record d’un passat quasi present, perquè el present quasi futur és l’única realitat a la que cal fer front. Les classes mitjanes s’estan empobrint. Persones que mai a la seva vida s’haurien imaginat trobar-se en situacions d’extrema necessitat, ara s’hi troben. La crisi però, no afecta a tothom. El mercat del luxe continua imparable. Un creixement immoral. La desigualtat ha fet un salt difícilment mesurable en pocs anys. Ai! Si Pareto aixequés el cap, s’adonaria que la seva teoria del 20/80 s’està quedant curta. Cada cop hi ha un percentatge més reduït de persones que acumula un percentatge de riquesa desmesurat a nivell mundial. Però no cal agafar cap mitjà de transport per comprovar aquestes afirmacions. Només cal sortir al carrer, anar fins la cantonada de casa.

A mesura que el tema de la pobresa ocupa espais als més diversos mitjans de comunicació, també ho fa una paraula que, essent bona en la seva essència, corre un gran perill de ser mal interpretada i fins i tot prostituïda.  Aquesta paraula és: acolliment. Cal trobar espais d’acolliment de totes aquestes persones, del país o vingudes de fora, que es troben sense sostre i en condicions de clara indigència, sense opcions de cap mena. Sí, és evident que en situacions d’emergència, cal trobar solucions d’emergència i no seré pas jo qui gosi insinuar que això no s’ha de fer. Ben al contrari. Però, massa sovint s’utilitza l’acolliment com una forma més de paternalisme, on un pare bo, dóna aixopluc a uns pobres fillets que – pel seu mal cap – es troben en situacions poc desitjables. Massa sovint, aquestes accions no serveixen per a resoldre el problema, sinó per tranquil·litzar les consciències d’alguns.

I aquest mateix criteri, s’aplica a moltes altres situacions que té plantejades la nostra societat. Ahir mateix, un amic m’explicava que gent de molt bona voluntat de la capital de l’estat, tracten per tots els mitjans i amb tot tipus d’esforços i bona voluntat, que les persones que acudeixen al seu centre, provinents d’arreu de l’estat, se sentin ben acollits. És un intent lloable, però segons el meu punt de vista equivocat. La societat actual, no florsnecessita pares bons que acullin pobrets. El que calen són germans que es trobin els uns amb els altres, es reconeguin com a germans, iguals entre ells i a partir d’aquí es proposin fer camí junts. No s’hi val la beneficència, en prou feines la solidaritat. Només val l’amor i la justícia.

El Papa Francesc que tantes coses interessants diu, una d’elles assegura que “la veritat es troba en les relacions”. És una gran veritat, aquesta que ningú sol és posseïdor de la veritat. El camí l’hem de fer junts, fraternalment, iguals entre iguals. La superioritat, el paternalisme, ofega el diàleg, emmascara l’amor i l’acaba convertint en orgullosa beneficència. L’acolliment és bo, ho he dit al començament, però ha de partir sempre del sentit de fraternitat, no del de paternitat. Sovint he escrit i parlat sobre aquesta qüestió. Potser em faig pesat. Però cada cop estic més convençut que aquí rau una de les claus de volta de molts dels reptes que estem afrontant com a col·lectiu.

Aquests darrers dies s’ha conegut un fet succeït a l’escola Hangu de Pakistan, on un noi de 15 anys, Aitizaz Hasan, ha aturat un terrorista, abraçant-lo fins a fer esclatar la bomba que portava al cos, morint tots dos i salvant amb aquest acte als seus companys que romanien a l’interior de l’escola. Tan se val si eren molts o pocs. Una abraçada, ha salvat un munt de persones. M’ha semblat un símbol que assenyala un camí. El camí de la fraternitat. El camí de les relacions entre iguals. En aquella abraçada, no hi havia massa diferència entre bons i dolents, entre superiors i inferiors. En aquella abraçada, només hi havia l’amor del germà que salva als seus germans. Mentre hi hagi autoproclamats salvadors del món, mentre hi hagi hegemonies culturals, mentre hi hagi qui, encara que sigui de bona voluntat, pensi que amb la seva bondat, amb la seva superioritat, amb la seva caritat, amb la seva tolerància, amb el seu … ; acull i salva a fills suposadament pròdigs, no anirem pas bé.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s