Violència i societat

Vivim en una societat violenta?

Més d’un cop, aquests darrers dies, m’ha vingut al cap aquesta pregunta: vivim en una societat violenta? La resposta que sembla evident és: NO. És obvi que arreu del món hi ha societats on la violència física és un fet molt més quotidià que a casa nostra. Encara que excloguem aquelles zones que es troben en clara situació de conflicte bèl·lic, resten moltes altres societats on l’ús de les armes és freqüent, i la violència sovinteja al carrer. És veritat que en els darrers temps ha crescut la sensació d’inseguretat ciutadana també a casa nostra, a les cases massa sovint s’hi produeixen fets violents i les situacions d’agressions físiques semblen anar en augment. Tot i així, no crec que puguem concloure que ens trobem en una societat violenta, al menys si ens referim només a l’aspecte físic del terme.

En canvi, penso que vivim en un estat de violència interior, on el que som, el que anhelem, el que pensem i el que fem; viuen en un clar conflicte, en una mar de contradiccions. Violència que ve agreujada per l’entorn que ens envolta. No ens agredeixen físicament, és veritat; però massa sovint es bufeteja la nostra dignitat, la nostra qualitat de persona, la nostra sensibilitat ètica o moral. Són molts anys que el cinema i la televisió ens han avesat a la contemplació d’escenes que fereixen la nostra essència humana i entren en conflicte amb la nostra sensibilitat. Ens hi hem acostumat. Aparentment hi hem posat pell morta. Però no és així. Romandre insensible davant la misèria, la pobresa, la humiliació i les desgràcies de la humanitat, no és gens humà, Recrear-ho en la ficció, tampoc.

Són molts anys vivint en una societat entrenada per a la competició. A vegades en diuen competitivitat que sembla menys agressiu. Competir és sa, certament. Competir comporta un esperit de superació d’un mateix que ja els grecs consideraven prou lloable. El que passa és que la nostra societat ens ha entrenat per guanyar, més que per competir. Difícilment sabem competir per millorar. Només busquem el resultat i, aquest no pot ser cap altre que l’èxit. Per aconseguir-ho, tot s’hi val. Dopatge, males arts, males pràctiques, malbaratament del medi ambient, injustícia, … El cas és, guanyar. Sí, guanyar diners, fama, adulació, notorietat, poder, influència, … On és la cultura que valora la humilitat, el perdó, l’esforç callat i constant, l’aprenentatge a través del fracàs, … Deu haver quedat reclosa dins d’uns quants llibres sagrats, tancats a pany i clau per evitar que surtin a la llum.

És clar, en una societat d’aquesta mena, on la cultura del tenir, del guanyar, del posseir és la predominant, la violència no hi pot faltar. “Ara que puc …”, “ara ja veuràs …”, “això no quedarà així”, … són frases massa sovint pronunciades pels nostres cors, tot i que només algunes per la nostra boca. El conflicte, que ben conduit pot ser un element positiu, de creixement personal i col·lectiu, esdevé confrontació enrocada. Un joc de guanyar – perdre, on qui té més poder s’imposa i prou. Tan se val qui té raó o no. El que compte és tenir poder: “Ara que puc …”. A ningú se li acut, o se li vol acudir, que podríem jugar a guanyar – guanyar. Ens han ensenyat que de guanyador només n’hi ha un. I aquest, vull ser jo, és clar. I així, es va sembrant en la societat, la llavor de la rancúnia, precursora de l’odi i no massa llunyana de la violència. El cas és guanyar, ja se sap.

La violència de la injustícia, de la desigualtat, de la imposició, del menyspreu, de l’insult i de la manca de diàleg, ens converteixen en una societat poc humana. En una societat violenta, encara que potser no físicament. És un camí erroni, tant des del punt de vista personal com social. Ens entossudim a seguir-lo, sense adornar-nos-en que al cap davall només hi ha un penya-segat per estimbar-s’hi. Amb la violència interior i exterior, les coses que podrien resoldre’s amb certa facilitat, esdevenen complexes. Hi ha qui viu d’aquesta complexitat provocada. I per cert, hi viu molt bé. Per això no interessen les solucions fàcils, perquè podrien perjudicar a qui té la força, encara que no tingui la raó. És més fàcil asseure’s a parlar, que aixecar un mur de formigó. Però és clar, dóna més diners, construir el mur. El cas és guanyar, ai las!