Trencadissa


vidresL’Andrew era un bon jan. Vivia tranquil a la seva casa de fusta, no massa lluny del llac Michigan. La seva dona i les seves dues filles eren el principal i únic objectiu de les seves atencions. Les estimava amb tot el cor. Aquell fred mes de febrer, feia poc que la seva mare havia mort, a una edat molt avançada. Encara ara la trobava a faltar. Fora d’anar plegats cada diumenge a l’església del poble per assistir a la cerimònia religiosa que John, el Pastor, oficiava amb senzillesa; la seva vida social era força reduïda. L’Andrew treballava de manera incansable a la granja del bonifaci del James i només molt de tant en tant, es permetia de fer una escapada al riu que passava per les afores del poble, sovint acompanyat de la seva filla gran. La seva dona, la Jacky, feinejava per casa i col·laborava molt activament en accions socials i de defensa de la natura com a voluntària.

Un dia, quan les nenes van arribar del col·legi del poble van esclafir a plorar. Les joguines eren per terra i una gran trencadissa regnava per tota la casa. L’astorament va ser molt gran i tots varen quedar molt trasbalsats. Mai els hi havia passat una cosa així. El bo de l’Andrew, després de donar-hi moltes voltes, va atribuir la malifeta a algun animaló que devia voltar per les contrades. Ja se sap, potser un descuit, una finestra mal tancada o una porta oberta i la bestiola s’hi hauria esmunyit, tot ocasionant el terrabastall. Són coses que poden passar …

El divendres següent, quan la Jacky retornava d’una reunió de la Lliga per a la integració de persones pobres, va tenir un gran ensurt en trobar la porta de la casa oberta de bat a bat. Va entrar-hi amb temor i es va trobar una nova trencadissa. Aquest cop havien rebut especialment els vidres de les finestres, el televisor i alguns aparells electrodomèstics. Va trucar esperitada a la granja del James, on treballa el seu marit, tot pregant-li que anés el més aviat possible cap a casa. Quan l’Andrew va arribar, de lluny va veure la seva dona asseguda al balancí del porxo de la casa, amb un mocador a la mà. El ulls envermellits delataven un plor que, en veure l’Andrew, va esclatar de nou. Estava molt espantada. L’Andrew va fer una inspecció ocular a les diferents dependències de la casa, mentre la seva dona mirava de  tranquil·litzar-se al jardí. Darrera del microones hi va trobar una nota manuscrita, amenaçadora, signada per en Frank, el seu veí. En Frank era una persona estranya, sempre havia viscut molt a prop de la casa de l’Andrew, però mai havien arribat a tenir bones relacions. La casa del Frank era d’obra vista, molt diferent de la de l’Andrew, era més sumptuosa, més luxosa. Es veu que en Frank teniu ingressos provinents no se s’havia ben bé d’on, però que li permetien viure folgadament sense massa esforç. Tenia un caràcter altiu i era poc donat a fer vida social. Anava a la seva. L’Andrew es va amagar a la butxaca de la granota la nota a la butxaca mentre sortia a reunir-se amb la seva dona. Ella estava segura que no era cosa d’animalons aquest cop. Ell, no va fer esment de la nota i li va dir que demà miraria de parlar amb el sheriff a veure si podia fer-hi alguna cosa, mentre li acariciava amorosament la galta.

Aquella nit l’Andrew no va dormir gaire. Sabia que no podia parlar amb el sheriff i dir-li la veritat perquè en Frank era molt amic seu. Sovint se’ls veia junts i més d’un en el poble, els hi tenia un respecte exagerat. Va pensar que ja estaria a l’aguait ell mateix. Potser havia estat un mal moment del seu estrany veí. De fet ell mai havia fet res per molestar-lo. Simplement eren molt diferents. Tenien cases diferents, amb estils molts diversos i pintades i decorades de forma absolutament diferent. Les seves maneres de viure i d’entendre eren també diverses. Fins i tot la manera de parlar era força diferent, ja que en Frank era originari d’un estat del Sud on es parlava força diferent a com ho feien a Michigan.

L’endemà passat, diumenge, quan tota la família tornava de l’església, l’Andrew va entreveure una ombra amagada entre l’espesa boira que hi havia aquell matí fred d’hivern. Se li va posar la por al cos. Va fer la resta de camí intranquil. No li faltava raó. En arribar a casa, una nova trencadissa va fer esglaiar a tots. El menjador era ple de vidres trencats. La cara de ràbia que es va dibuixar en el rostre de l’Andrew ningú de la seva família l’hi havia vist mai. Es va atansar a l’aparador del menjador i va veure com tota la cristalleria i la vaixella de la seva mare, havia quedat reduïda a bocins. Va prendre un dels bocins a la mà, mentre les llàgrimes van començar a baixar per les seves galtes envermellides pel fred i per la ira. La seva dona hi va córrer cridant, atura’t!, pots tallar-te. Aquest cop en Frank havia actuat contra allò més preuat que l’Andrew custodiava a casa seva. El pobre, però estimat llegat de la seva mare. No podia quedar-se impassible davant d’aquesta provocació.

Va sortir enfurismat de casa seva. A l’eixida va prendre una magalla i es va dirigir cap a casa del Frank. Ja no va sentir el crit de la Jacky que li deia: deixa la magalla, Andrew! Pel camí es va anar tranquil·litzant i, en arribarombra a casa en Frank, va deixar la magalla a l’entrada. Va mirar de conversar-hi. Li va explicar que eren diferents, però que ell no li feia cap mal. Cadascú podia viure a la seva manera sense molestar a l’altre. En Frank va fer veure que se l’escoltava. En acabar, l’Andrew li va adreçar una pregunta: Per què, Frank, has destruït el llegat de la meva mare, allò més preuat que hi havia a casa meva? El rostre impassible del Frank va ser l’única resposta que va poder obtenir.

De retorn a casa, cap cot i pensatiu, amb la magalla a la mà, va pensar que potser aquella conversa hauria fet reaccionar al seu veí. Al capdavall també ell era una persona. Segur que s’havia fet càrrec del seu malestar. Va confiar, encara que no del tot. Quan va arribar a casa, mentre dinaven, va explicar a la seva família que ja no s’havien de preocupar de res. Havia parlat amb el veí i ben segur que no els tornaria a molestar. Ja havia entès que ser diferent no és cap delicte i que tothom té dret a viure com vol. Van riure i van passar una bona tarda de diumenge tot fent endreça de la casa.

El dimarts al matí, el dia es va llevar extremadament fred i amb una espesa boira que ho embolcallava tot. Les nenes no volien anar al col·legi perquè deien que tenien por. Finalment la Jacky les va convèncer que hi havien d’anar, que això era normal a l’hivern. Ella no les podia acompanyar perquè no estava gaire fina i era millor que es quedés a casa. Finalment la Dorothy, la gran, va dir: Au! anem que si no, arribarem tard i la mestra ens renyarà. Quan van enfilar el camí cap a l’escola una ombra gairebé invisible s’esmunyia cap a casa seva …

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s