Masculí i singular

No sóc historiador. Encara més, haig de confessar que era un pèssim estudiant d’història. A la meva època, estudiar història consistia en aprendre’s unes llistes inacabables de dates, reis i personatges importants que marcaven, per bé o per mal, l’esdevenidor de la història. Guerres, conflictes, batalles, descobriments, conquestes, colonitzacions, creuades, invasions, dominadors i dominats, vencedors i vençuts. Moltes esbatussades, una tendència a resoldre els conflictes a plantofades. Es veu que des de l’època dels germans Caín i Abel – tots dos mascles, per cert – la humanitat té aquest caram de costum. Molta violència i poques opcions en els llibres d’història al progrés civilitzat.

Els acords i els tractats, sempre després de les guerres. Progrés sí, però sovint no absent de certa dosi de violència. Quan descobria en la història, algun avenç tecnològic que semblava prou interessant, al final resultava que havia tingut el seu origen en l’àmbit militar, tot preparant alguna batalla més. Quin desencís! I noms i més noms. Massa noms propis. Molts personatges, moltes personalitats, moltes singularitats. Els pobles no surten per enlloc en els llibres d’història que em feien estudiar, certament amb poc èxit. Una història llunyana i recent, escrita excessivament en singular.

I les dones? Ai! Les dones. Després d’Eva, la muller d’Adam; costa trobar-hi dones en els manuals. A la història de l’Església – tret de Maria, la mare de Jesús – les dones només hi apareixen quan ja són santes i mortes. En l’àmbit polític, llistes de reis i vinga reis. Quan molt de tant en tant apareix alguna reina digna de ser esmentada, no us estranyeu que en surti malparada. Els militars, homes. Els polítics amb poder, aquells que manen, homes. Els conqueridors, homes és clar. Guerrers, herois, poderosos i tot el que vulgueu. Mirar enrere sempre m’ofereix una forta tonalitat molt masculina i massa singular.

Quan finalment em vaig convèncer que això de la història no feia gens per a mi, vaig començar a interessar-me més per les ciències i les arts. Poc a poc, anava trobant en aquests àmbits, unes pinzellades més plurals i a mesura que m’apropava a la història més contemporània, també més femenines. El treball d’equip, imprescindible en l’àmbit de la investigació. El diàleg orquestral que requereix qualsevol creació musical. La sensibilitat espiritual inherent a la producció artística, tan allunyada de la sang dels camps de batalla. Tot em feia descobrir una història on el nosaltres es conjugava més que la primera persona del singular. Una evolució empesa, no només per homes, sinó també per dones il·lustres, amb aportacions genials. Aquest aprenentatge de l’evolució dels pobles al llarg de la història, em sembla molt recomanable en aquesta nostra societat del coneixement, on no es pot prescindir de ningú. Cap cultura, cap gènere, cap poble, cap llengua, cap religió; ningú, absolutament ningú pot deixar d’aportar la seva imprescindible contribució a la construcció d’un món que ja no pot ser més dels uns o dels altres, d’ells o d’elles, sinó de tots.

Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (número 151 – Febrer / Març 2014)