Ensenyar i viure

Fa molt pocs dies m’assabento que una noia amb la seva mare han dormit al carrer. La mare no podia continuar pagant l’habitació on estaven. No sap on dormiran la propera nit. És alumna d’un Institut de secundària de la ciutat on visc. No parlo de contrades llunyanes, parlo del costat de casa. A l’Institut on treballo aquestes situacions passen. A la ciutat on visc tot això està passant. Només fent un repàs no pas massa aprofundit a les dades de l’alumnat de secundària de l’Institut on treballo, és fàcil detectar-hi moltes situacions que s’intueixen complexes. La realitat és molt més dura que les dades. Darrera cada dada hi ha una persona, una família.

Noies i nois que viuen amb els seus avis, mentre els pares resten als països d’origen. Nois i noies que viuen amb la mare, mentre el pare continua al país de procedència, tot esperant retrobar-se algun dia. Nois i noies que (mal)viuen amuntegats en habitacions compartides, en la més absoluta manca d’intimitat, amb tots els perills que això comporta. Nois i noies que no saben mai si, tornant a casa, hi trobaran algú que els esperi. Noies i nois mal alimentats per manca de recursos, d’atenció i … de tot plegat. Nois i noies que arriben sempre tard, la mare a la nit no hi és i no s’han despertat a l’hora. Nois i noies, que han de tenir cura dels germans més petits, renunciant forçosament a la seva joventut. Nois i noies empesos, més d’un cop pel seu mateix entorn, a traficar amb substàncies il·legals. Nois i noies desemparats, que viuen sempre al marge de la seva edat, a cavall entre la il·lusió i l’amargor.

No són anècdotes. Són realitats que afecten a un percentatge relativament significatiu, massa significatiu, de l’alumnat de l’Institut. Ensenyar i viure són coses difícils de separar perquè formen part d’una mateixa realitat. Cal viure per poder ensenyar. Cal ensenyar a viure. Però … hi ha coses que són molt fàcils d’entendre i molt difícils de comprendre. No és fàcil ensenyar llengua a un noi que fa anys que no veu al seu pare. No és gens planer explicar socials a una noia que no sap on dormirà aquella nit. Com un vailet es pot centrar en resoldre un problema de matemàtiques, quan la seva principal preocupació és com empescar-se-les per cobrar el material que ha col·locat?. I des dels despatxos se’ns parla dels resultats acadèmics i de l’excel·lència en l’educació. Sí, cal ensenyar. Cal fer-ho el millor possible i posant-hi tota la professionalitat que cal exigir a qualsevol docent. Cal ensenyar perquè si no, afegiríem una immoralitat més a la nostra societat. La immoralitat de no haver fet tot el possible per  intentar que tots aquests nois i noies que cada dia a les vuit del matí tenim al davant amb cara de son, puguin viure. Puguin tenir aquells recursos necessaris per poder sortir-se’n del pou on ara es troben. No fer-ho no és només una manca de professionalitat, és una injustícia més.

La papereta no és fàcil. La professionalitat que cal exigir a un docent, és la mateixa que cal exigir a un metge, a un bomber, a un administratiu o a un mecànic. Ni més ni menys. Els docents tot ensenyant, vivim i tot vivint, ensenyem. És molt difícil separar els dos àmbits. Però cal fer-ho. De no fer-ho deixarem de viure plenament i per això deixarem d’ensenyar. Però cal ser conscients que des de les pissarres, ni que siguin digitals, no podem resoldre les situacions que una societat egoista i injusta ha creat. És immoral no exercir bé la professió docent. Ho és igualment, o potser encara més, no destinar a l’educació els recursos que li calen. Ho és també, i encara en major mesura, malmetre diners públics en corrupteles intolerables, defraudar impunement, enriquir-se per mitjans poc ètics i sovint il·lícits.

Viure i ensenyar són per a mi dues passions indestriables. Ambdues feixugues en aquests temps d’immoralitat pública i privada. Són molt més els anys que porto de professió, que els pocs que me’n resten d’exercir-la. Tot i així, sé que no puc fugir d’estudi. Ara, no s’hi val allò d’estar cremat o de dir que com que les condicions no són bones, no juguem. Ara viure comporta la solidaritat, la fraternitat, la implicació, la defensa ferma d’uns ideals, el treball, subtil o directe, però sempre compromès per a canviar la petita parcel·la de societat que ens envolta. Ensenyar també implica tot això.