La carpeta

Treballar per un somni

L’altre dia vaig anar a dinar a casa d’un bon amic. Quan ens trobem no és estrany que es produeixi un intercanvi de llibres. Les nostres inquietuds intel·lectuals són força properes i compartim més d’una lectura. El meu amic aprofita per retornar-me un llibre que fa temps li vaig deixar i que jo ja ni tan sols recordava. Al mateix temps em recorda que n’hi dec un. La veritat és que, serà l’edat o el desordre, no recordo en absolut haver tingut, ni haver llegit el llibre del que em parla. Arribo a casa i em poso a furgar per tots els racons on pot estar entaforat l’exemplar en qüestió. Finalment el trobo. Ah! sí, és clar. Passa el temps i les coses se me’n van del cap.  Però …

Sí, però … No hi ha res que passi per casualitat. Remenant, remenant, he trobat una carpeta. Res d’especial. La típica carpeta de gomes, de color blavós descolorit. Empolsinada i testimoni del pas del temps. Fa molt temps que tinc aquesta carpeta soterrada entre munts de papers, llibres i apunts. Molts anys formant part del meu desordre ordenat, on tot hi és. Amb certa precaució, obro la carpeta. La goma, ja força resseca, perilla de trencar-se si la tibo massa fort. A dins, papers. És normal. Papers de fa uns 40 i escaig d’anys. Papers òbviament groguencs, envellits pel pas del temps. Ai! si només fossin els papers que s’han envellit. Paper ceba, d’aquell tant fi, apte per fer moltes còpies al mateix temps, posant-hi paper carbó. Perdoneu els més joves, si parlo de tecnologies desconegudes. Publicacions ciclostilades, que en part han perdut el text, però no la vigència. Algunes cartes personals. Algunes postals. Lletres de cançons. Una sol·licitud a l’Ajuntament franquista de l’època per poder fer un concert, adjuntant-hi les lletres de les cançons, per ser sotmeses a la censura prèvia de l’època.

Papers de fa gairebé 45 anys. Època de cabells llargs, barbes incipients. Època de somnis i revoltes. Època d’ideals i compromís. Època de silencis i amagatalls. Època d’anar a classe envoltat d’uniformes de color gris. Època d’assemblees i prohibicions. Època d’haver d’identificar-se per no res. Època d’amistats i enamoraments. Època de construcció del pensament, dels valors, de la consciència, … de tantes i tantes coses. Època en que uns guanyadors, s’imposaven repressivament sobre els perdedors. Època d’haver de soterrar al carrer la llengua de la mare, la meva; i haver de parlar una llengua imposada. Època de creure i descreure. Època fosca, plena d’esperança. Sí, perquè, un dia … tot canviaria. Època de treballar per un somni: la democràcia.

Tants anys han passat. Tinc la sensació de continuar treballant per un somni. Potser tota la vida cal treballar per un somni. I més d’un cop em pregunto: val la pena treballar per un somni? I la resposta sempre és sí. Ho era fa 45 anys i ho continua sent ara, que la democràcia sembla tocada de mort novament. Amb menys forces, potser amb més saviesa, però encara amb el toc de seny desassenyat que cal sempre per a continuar treballant per un somni. Com que la música és un element que al llarg de la vida m’acompanya sempre,  també en la recerca laboriosa dels somnis, us deixo amb el Boss, Bruce Springsteen, com no podia ser d’altra manera amb la seva peça “Working on a dream”. Ah! i no penseu que he tingut un atac de nostàlgia, és una altra cosa.