El New York Times d’ahir, publicava un article on s’hi explica que a Oklahoma City quan hi ha partit de bàsquet es fa, al bell mig de la pista, una pregària per demanar l’ajut diví per a l’equip local. L’article anava acompanyat d’una fotografia prou eloqüent on es veia un sacerdot en el moment d’efectuar aquesta pública invocació. Ben segur que aquest tipus d’expressions religioses són ben normals i freqüents en l’àmbit de determinades esglésies i, encara més, en segons quins països. Personalment no sóc massa partidari d’aquest tipus de manifestacions en àmbits on els assistents poden no compartir les conviccions religioses a les que, d’alguna manera, es veuen “obligats” a participar. És possible que tots els afeccionats al bàsquet d’Oklahoma City siguin ferms devots de l’església que organitza la pregària pública, però també és molt possible que no sigui així.
Defenso la reclusió de la religió a l’àmbit estrictament privat? Certament que no. El que sí defenso és el respecte a les creences de cadascú. De qui té una religió, de qui en té una altra i de qui no en té cap. És bo convocar actes religiosos de forma pública? Possiblement sí. De la mateixa manera que es fan obres de teatre, pel·lícules de cinema, concerts de música i qualsevol altre tipus d’acte públic. Si m’agrada hi vaig i si no, no. Tinc la llibertat d’escollir de quin tipus d’actes participo i de quins no. No trobo correcte, que una persona apassionada pel bàsquet que decideix assistir al partit del seu equip preferit, es trobi de cop i volta participant d’una pregària, que pot ser aliena a les seves conviccions. Ni que sigui en benefici del seu propi equip.
La persona, totes les persones, tenim un component racional, un component emocional, un component material, un component espiritual. Tot ben lligat, com si d’un trencaclosques es tractés, constitueix la unitat del ser humà. Quan es separen aquests components, s’aïllen i es volen encasellar per àmbits; desapareix el més bàsic equilibri personal. Quan un d’aquests components es devalua fins a deixar-lo reclòs a l’estricta esfera íntima de la persona, la riquesa multicolor que conforma la senzilla complexitat que som els humans, esdevé només una caricatura. Un succedani de persona que no fa feliç ni a ell ni als altres. Per això reivindico el conreu de la
intel·ligència emocional i de la intel·ligència espiritual, que han esdevingut les germanes pobres en aquest terreny.
És bo que una persona pugui expressar els seus sentiments, si ho fa de forma intel·ligent. De la mateixa manera que és bo que pugui expressar públicament les seves profundes conviccions espirituals, siguin de caràcter religiós o no. En general, en el nostre context cultural, és cert que tothom té la llibertat de fer-ho. De la mateixa manera que també és cert que, qui ho fa, és fàcilment anatematitzat titllant-lo d’estrafolari, poc intel·ligent, allunyat dels paradigmes científics, somiatruites, conservador, il·lús, … És evident que tot això no se li diu a la cara a la persona que ha expressat conviccions de caire religiós, però queda etiquetat i, en certa manera exclòs, dels àmbits que s’autoatribueixen el qualificatiu de progressistes, defensors de les causes socials, amants de les innovacions i del més pur racionalisme. Reivindico aquesta llibertat, perquè estic del tot convençut, que en els substrat més profund del ser humà, hi ha “alguna cosa” que tots compartim, tinguem el tipus de conviccions que tinguem. Poder-ho compartir, fa més fàcil arribar-hi. Ens ajuda mútuament a davallar fins aquest darrer substrat i trobar-hi allò que ens pot ajudar més a ser un xic més feliços.
Prop de l'Onyar 