Diversitat

Permeteu que comenci aquesta nova entrada amb una cita, una mica llarga, del llibre Educacionari. Aquesta darrera publicació de Joan Manuel del Pozo, és una font inesgotable de reflexions al voltant del món de l’educació. Però, molt més enllà de la pura temàtica educativa, s’hi troben moltes altres inspiracions relacionades amb la pròpia vida, amb la societat, amb la cultura, … Bé doncs, a l’apartat del llibre dedicat a Diversitat, entre moltes altres coses, hi llegeixo aquest fragment:

“La riquesa de la diversitat té encara un altre component que també ha anat guanyant força i assolint un estatut de normalitat als centres escolars: la inclusió d’infants amb alguna característica que en limita o discapacita el desenvolupament. La necessitat d’alguns centres específics per a situacions de molt especial gravetat és compatible amb la nova sensibilitat inclusiva: la diversitat de capacitats, que tothom dóna per feta i natural com a fruit de la genètica i la diversitat cultural, és natural també quan hi ha salts qualitatius físics o mentals que temps enrere es diagnosticaven i es tractaven en termes d’”educació especial” i es portaven a centres diferenciats. Avui s’ha vist que molts infants amb alguna limitació sensorial o alguna discapacitat física o psíquica poden estar inclosos en l’escolaritat general, als mateixos centres escolars que tota la mainada, i s’està descobrint el que ja se sabia: que en resulten beneficiats tant els discapacitats – perquè reben majors i més variats estímuls de tota mena – com la resta de companys i companyes, que hi estableixen molt bons vincles afectius i n’aprenen valors – des de la paciència a la bondat, des de la dolcesa a la persistència -. La inclusió, doncs, no és només un acte de justícia amb les persones discapacitades – l’intent d’evitar vies discriminatòries d’escolarització o d’assolir la major igualtat possible -, sinó que també constitueix una certa “inversió productiva”, si se’m permet l’expressió, en valor educatiu, ètic i social per a tots els membres de la comunitat escolar.”

Em perdonarà l’amic Joan Manuel per aquesta reproducció parcial de la seva obra i per afegir-hi unes negretes que són de collita pròpia. Quanta raó té en parlar d’”inversió productiva”. I tant productiva! Quanta falta fa a la nostra societat una forta inversió en aquella intel·ligència que no acaba en unes equacions o unes frases ben construïdes, per arribar fins al fons del cor, implicant les emocions i totes aquelles capacitats soterrades que constitueixen l’humus de la dignitat humana. Sempre he sostingut que la normalitat no existeix. Què és ser normal? Significa ser alt, baix, ros, bru, prim, gras, …? Qui es pot considerar normal? La normalitat massa sovint s’identifica amb una certa homogeneïtzació de maneres de ser, de comportar-se, de vestir, d’actuar, de … pensar, fins i tot. Que en seria d’avorrit un món així! 

Mireu una flor. És bonica en ella mateixa. És única. Irrepetible. Conté detalls, colors, perfums, formes i matisos d’una bellesa única. Però contempleu un jardí de flors diverses. La seva magnificència és encara superior, més àmplia, més oberta, més lluminosa, més majestuosa. Cap de les seves flors ha deixat de ser qui era. Cap ha perdut ni un bri de la seva extraordinària bellesa. Cap d’elles ha perdut ni un petit detall de la seva extravagància. Ni una d’elles es dol de la seva raresa. Totes poden contemplar el meravellés espectacle del jardí on són, perquè cap es mira a sí mateixa. Cap és envejosa de la bellesa de la veïna, perquè juntes donen encara més bellesa al conjunt.

Avui és el dia de la dona. Possiblement la primera diversitat de la humanitat. La de gènere. A partir d’aquí les diversitats són tantes i tant boniques que cal saber-les descobrir, admirar, estimar i respectar. Cadascuna en la seva singularitat. Cadascuna en la seva aportació única, que la fa imprescindible. Una flor sola, per molt bonica que sigui, no pot manifestar la grandesa de la diversitat, de la pluralitat. Som necessaris els uns als altres, com l’aire que respirem o els aliments que prenem. Els homes necessitem les dones i viceversa; els joves als ancians i a l’inrevés. Els més hàbils en certs aspectes, a aquells que ho són més en d’altres. El jardí és més bonic, quantes més “rareses” conté. No us sembla?