La passejada

De tant en tant pot ser útil, convenient i fins i tot beneficiós, fer cas de les recomanacions dels professionals que vetllen per la nostra salut. Per això aquesta setmana he decidit que havia de complir la meva minsa quota d’obediència, tot esgarrapant temps a les ocupacions, per fer una passejada.

Mancat de pràctica per aquest tipus d’activitat, endosso la mena d’indumentària que considero més adient per a la situació, premo el “play” de l’aplicació mòbil que s’encarregarà d’enregistrar la durada, recorregut, temps, velocitat i d’altres mesures relatives a la passejada. Cal deixar constància històrica dels esdeveniments excepcionals, no fos cas que m’oblidés que un dia, excepcionalment, vaig decidir fer bondat i creure en la medicina.

Començo pel pla, en podríem dir, pla i avall. Continuo però, guanyant alçada, fins coronar un turó. Bé, potser un turonet. Res espectacular, però noto la respiració, que en el pla es produïa encara de manera natural i inconscient. El ritme intenta ser ràpid. Més ben dit, tant ràpid com les circumstàncies ho permeten. Tot plegat però, no ha d’impedir el gaudi que, segons diuen, produeix una activitat a l’aire lliure. El sol encara no és gaire fort i per tant, la superfície del meu crani, majoritàriament desproveïda de protecció , de moment, no perilla.

La pujada m’ha fet alentir el ritme. Per un moment penso en la màquina que porto a la butxaca i que segur va enregistrant. Ai! Les estadístiques. Tant se val! El ritme lent em permet observar millor el que em vaig trobant. La gespa del campus universitari presenta ja clapes de grups d’estudiants que aprofiten un solet de mitja tarda, preludi d’una primavera que ja és a tocar. En general, el campus bull d’activitat, a l’aire lliure és clar, no m’atanso a comprovar si les aules estan igualment animades. No fos cas que les estadístiques acabessin de davallar de forma irrecuperable.

Per damunt les facultats d’Econòmiques i de Dret, s’alça a la llunyania, majestuosa la catedral. Història i modernitat s’entrellacen, tot construint un harmoniós conjunt. Coneixement i espiritualitat s’encreuen enjogassadament entre la planúria de la ciutat i el cel net de núvols. Continuant la davallada i tot girant a la dreta, el bar de Ciència, a l’aire lliure és clar, es troba farcit d’estudiants. Asseguts davant les seves consumicions, conversen animadament, tot configurant un espectacle on hi conviuen els anoracs, amb les samarretes de màniga curta i els abrics amb alguna bata blanca de laboratori.

Mentre vaig deixant enrere el campus, per enfilar ja definitivament el camí de casa,  reflexiono sobre la necessitat social d’aquests espais de convivència, on el coneixement, els sentiments, les relacions, l’intercanvi, les emocions, la interacció, l’estudi, el lleure i l’esforç, troben com un redós, un espai privilegiat, on poder desenvolupar-se. D’una manera o altra, qualsevol centre educatiu, exerceix, ha d’exercir,  aquesta primordial funció de “reserva” per a la humanitat de la interacció entre el meu jo i la nostra vida col·lectiva. Espais on la mateixa vida flueix entre pàgines i pantalles, entre encaixades de mà i alguna llàgrima, entre silencis i abraçades, entre paraules i crits, entre neguits i promeses.

Feixugament acabo pujant les escales de casa. Ah! Cal que aturi el giny que ben segur haurà anat seguint els meus passos, però no els meus pensaments. Gairebé quatre quilòmetres,  i encara no han passat tres quarts d’hora. No sé si està bé o malament, però en tot cas miraré de repetir l’experiència.