Jubilació


De la il·lusió a la incertesa

BROLLADORGràcies a un amic comú he tingut accés a la darrera obra multimèdia d’un company de feina recentment jubilat. El company Eduard Sánchez sempre ha estat afeccionat al món del vídeo. Potser ara que disposa de més temps lliure, podrà expressar encara més i millor la seva capacitat creativa en aquest terreny. La seva obra més recent anomenada “Girona hivern”, és un homenatge a la Girona enfredorada de finals d’hivern que mostra a qui la sap contemplar amb ulls amorosos, una extensa paleta de colors nítids i contraposats. Mentre contemplo les evocadores imatges enregistrades per l’Eduard, recordant tants matins de saludar-nos arribant a l’Institut tot fent un comentari entre sorneguer i convencional, em deixo transportar per la música que les acompanya. Es tracta, ni més ni menys, de la famosa ària de l’acte final de l’òpera de Giacomo Puccini, “Nessun dorma”. Puccini va saber donar a la seva música el lirisme que deixa traspuar la tendresa i l’amor que ara interpreta l’orquestra d’Annunzio Paolo Mantovani, aquell venecià mort al Regne Unit, capaç de transmetre a la música l’ànima del seu creador.

Aquest “Nessun dorma” és una invitació a no dormir, però possiblement sigui també una provocació a somniar, a reflexionar, a pensar. Com que és aquesta una activitat a la que no cal que m’hi convidin, em deixo portar per la meva naturalesa, potser sí, un xic somniadora. I és que, ara que la veig més a prop, trobo que m’escau més pensar en la jubilació. Mai hi he pensat massa, tampoc ara. No hi penso des del punt de vista de les tramitacions que cal fer (que anguniegen a més d’un), ni tampoc des de la suposada enyorança de l’activitat professional, ni encara menys amb el neguit de com omplir el buit de temps que deixa la feina. Hi penso sobretot, com un etapa vital. Una etapa on, la mateixa etimologia de la paraula, evoca a la joia. Una fase de la vida que, quan s’apropa, caldria viure-la amb il·lusió. Aquella il·lusió que en aquests darrers temps ens ha estat arrabassada per donar pas a la incertesa.

Mai he somniat en allò que en diuen una “jubilació daurada”, plena d’activitats i de viatges, on sembla que un s’apressa a fer allò que no ha estat a temps de fer en etapes anteriors de la vida. No, no em preocupa això. Penso en la jubilació com una etapa serena, profunda, farcida de la profunda serenor que el gruix de la vida excava en la nostra ànima i en el nostre cos. Una etapa on només cal viure l’esperança del present a dedicació complerta. Una etapa per recollir, tantes coses que hem anat sembrant al llarg de la vida i també perquè els altres puguin recollir i aprofitar tot allò que podem compartir i que la vida ens ha ensenyat. Una etapa en que tantes coses van marxant, mentre arriben aquelles més transcendentals. Una fase de la vida on el demà és avui i l’avui és per sempre. Uns anys per endinsar-se en els solcs d’una bellesa que mena cap a la vellesa. EspurnesCADIRES de vida, capaces encara de continuar atiant aquell amor que és per sempre. Anys de joia, imprescindibles per acabar de fer-nos completament humans i poder així, iniciar un llarg viatge.

Em sap greu que la immoralitat col·lectiva en que vivim instal·lats, estronqui la il·lusió que caldria sentir per aquesta etapa vital, per convertir-la en una incertesa que per a molts, pot esdevenir angoixa. És molta la gent que al llarg de la seva vida no hem fet operacions immobiliàries amb plusvàlues d’escàndol, ni hem aprofitat ocasions de moralitat dubtosa per enriquir-nos, ni hem jugat un doble joc per augmentar el patrimoni personal. És molta la gent que hem treballat al llarg de la vida amb la màxima professionalitat i honradesa que hem estat capaços, per tirar endavant la família, sense disbauxes i sense focs d’artifici. Calladament, matinada rera matinada, capvespre rera capvespre, hem aconseguit arribar on som, sense patrimoni i sense estalvis, només amb la felicitat, la pau i la tranquil·litat de consciència com a patrimoni. I ara ens adonem que els voltors de l’egoïsme i el joc brut, ens neguen allò que és nostre. Són ells els fabricants de la incertesa, que ens volen atemorits també en aquesta fase vital. Però el filtre atapeït i dens, d’una vida viscuda sense destorbs superficials, destil·la un poderós concentrat  capaç de transformar aquesta amarga incertesa, en la profunda joia que mena al fons del cor humà.

El company Eduard, ja instal·lat en aquesta fructífera etapa, ofereix a tothom la seva capacitat creativa. Transmet en la seva creació la serenor pròpia de l’ànima tranquil·la. Comparteixo doncs amb vosaltres, avui, aquesta seva obra més recent. Gaudiu-la!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: