Matinada
El dia dorm. Nit curta, massa curta. Estic despert. Molt aviat, massa aviat. La foscor ho embolcalla tot. Sembla no haver-hi res ni ningú. Tot és allà sota, encara per descobrir, amagat sota una capa de foscor. Negra. Buit. Fosc. Profunditat d’un no res ple de coses amagades. Cossos inaccessibles que amaguen la immensitat d’una llum soterrada. Pous d’aigua pura i cristal·lina, negres com les més pudents i fètides putrefaccions aquoses. Nit.
Els ulls no veuen, els sentits no senten. Aclucar o mirar, tot una mateixa cosa. Silenci. Si no fos el lleu batec del cor, tot semblaria farcit d’una capa mortuòria vaguejant en la foscor. No res. Aquell no res prenyat de formes invisibles amagades, nues, inermes. Nit.
Suaus espurnes de claror semblen demanar permís. No irrompen tot d’una, ho fan gradualment. Per no fer mal. Per no envair. Només volen amarar. Línies tènues que es dibuixen grises. Tonalitats uniformes lluitant per deixar de ser-ho. Ombres que evidencien els brins de llum que les acaronen. Tebior. Objectes, cossos i formes que prenen alè, encara en la fosca, encara en el son. Un son lleuger, preludi de la vetlla. Llum suau que intenta penetrar la foscor, sense forçar-la, sense cap violència. Només un oferiment, una proposta que permet entreveure allò que ja era amagat en el no res de la foscor. Matinada.
Claror. Tímida invitació a veure. Insinuació de formes que apareixen. Preludi d’una vida que ja hi era. Claror encara amagada. Joc de llums i ombres. Espai de ser i no ser. Opcions que encara s’amaguen. Ombres que romanen gràcies a la claror. Matinada.
Colors, encara manllevats a les ombres. Grisos que transmuten. Difuminat de negrors acolorides per la intensitat creixent de la llum. Espais encara en negre per l’aclucar-se d’unes parpelles cansades. Por dels colors. Massa vius. Massa intensos. Massa diversos. Por de descobrir sota el mantell fosc, un univers desconegut. Un univers que demana vida. Una immensitat que demana amor. Por de restar enlluernat per un esclat de colors inabastable. Por de massa possibilitats de viure, de massa reptes i desafiaments, al capdavall desaprofitats. Vida.
Intensitat de llum que guanya sobre la tenebra. Devessall de claror que amaga les ombres. Ombres amigues, on sou? què s’ha n’ha fet de vosaltres? on heu anat? No em deixeu sol i nu al bell mig de la llum. No us esvaniu del tot! Deixeu-me un racó per amagar-me encara d’aquesta llum que m’encega. Ja no hi ha amagatall possible. El present és inundat de colors i de llum. La foscor prenyada de vida, ha parit una immensa riuada de colors intensos. Llum encegadora omple racons inabastables i desconeguts. Nu i poruc, només puc romandre en aquest present. Vida.
Prop de l'Onyar 