Els nostres mals

(Col·laboració per al número 152 – abril/maig de la revista Ciutat Nova)

Mig matí, a l’entorn s’hi observa un moment de calma. Em disposo a prendre un tallat que m’ajudi a arribar fins al final de la jornada matinal. M’assec a una taula on sembla haver-hi una animada conversa. Per les frases soltes que copso de lluny, deuen estar fent allò que darrerament tant sovinteja: arreglar el món. M’introdueixo tímidament en la conversa, primer amb la mirada, més tard amb l’escolta, finalment amb la paraula. La cosa gira al voltant dels mals que pateix la nostra societat, és a dir, dels mals que patim tots plegats. Com és habitual i desitjable, hi ha opinions de tota mena. Per triar i remenar, vaja. Solucions, desencís, il·lusions frustrades, aportacions positives. Pessimisme i optimisme en una dansa tribal amb tonalitats planyívoles i festives alhora.

Quan ja em disposo a reprendre l’activitat, em ve al pensament una frase que fa pocs dies, una bona amiga atribuïa a un psicòleg: “actualment, emmalaltim per falta d’amor”. Tot caminant, se’m creua una altra idea que just el dia abans havia escoltat durant l’acte de presentació d’un llibre. Una persona, dedicada a la política local, explicava que un professor seu de l’època de la Universitat, sempre els hi deia que per exercir qualsevol professió, calia estimar. No només, estimar la professió, sinó estimar les persones. Un mestre ha d’estimar l’alumne, un metge al pacient, l’advocat al client, un polític al seu poble, … Dues idees aquestes que, al llarg d’aquell dia, em van anar retornant com les onades ho fan sobre la sorra de la platja.

Potser els nostres mals, són mals d’amor. Potser sí que les persones i la societat emmalaltim per manca d’amor. Les famílies es trenquen per manca d’amor, provocant dolor i patiment a qui s’hi troba. Les generacions s’ignoren per manca d’amor, segant la natural transmissió de sentiments i de valors. Els pobles es menystenen, es barallen, es volen dominar els uns als altres; per manca d’amor. Les llengües, si són minoritàries, es menyspreen i s’arraconen, per falta d’amor. L’aprenentatge, es fa feixuc fins esdevenir fracàs; per falta d’amor. Els barris, semblen formiguers habitats per éssers aïllats; per manca d’amor.

El mercat ha arraconat els sentiments i amb els sentiments, hem arraconat també l’amor. És possible que sigui aquest el nostre gran mal. Vivim en l’angoixa perquè hem foragitat l’amor dels circuïts del nostre món. Deia el poeta portuguès Fernando Pessoa que “mai no desembarquem de les nostres emocions”. No podem prescindir, com imposen els mercats, dels nostres sentiments, de les nostres emocions. Cal reivindicar el retorn a l’equilibri del ser humà, entre el seu component racional i l’emocional. Viure en les emocions, ens apropa a la capacitat d’estimar.

El nostre gran mal, la manca d’amor. I, ja se sap, a grans mals, grans remeis. Capgirem aquest amor al mercat instal·lat en els nostres cors, pel mercat de l’amor. D’aquell amor desinteressat, que no espera res a canvi, que escolta, que dialoga, que vol el bé de l’altre. De fer-ho, algunes cotitzacions borsàries tindrien una forta davallada, mentre la nostra felicitat cotitzaria a l’alça.