Monestirs segle XXI

Aquests dies de setmana santa, amb una bona colla d’amics i amigues, hem visitat diversos monestirs cistercencs. Per ser més concrets, hem seguit l’anomenada Ruta del Císter, que inclou els monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, tots ells a les comarques tarragonines. La singular combinació entre cultura, història, espiritualitat, bona taula, conversació, descans, convivència i amistat; són ingredients que us puc ben assegurar proporcionen elevades dosis de desconnexió dels habituals maldecaps professionals i alhora, aconsegueixen una sensació de repòs suficient per fer front a un final de curs que ja s’albira a l’horitzó.

Cinc professionals docents d’especialitats variades, una infermera, una mestressa de casa, una administrativa i una estudiant, posats junts en una casa rural, són garantia per a un exercici de convivència en la diversitat que, si bé més d’un ho identificaria amb les penitències pròpies de setmana santa, la veritat és que l’amistat i l’estima recíproca ho han convertit en una Pasqua anticipada. Joia a desdir, en tantes i tantes anècdotes i situacions que han fet possible una bonica experiència diguem-ne, de família.

Hem visitat monestirs, algun celler i fins i tot unes coves. Tot plegat una immersió en tot un seguit d’aspectes culturals, històrics i espirituals.  Els cistercencs són una orde monàstica de la família benedictina fundada l’any 1098 a l’abadia de Citeaux (Borgonya) per Sant Robert de Molesme, apareguda com un reforma de l’orde de Sant Benet per tal de seguir la Regla d’aquest Sant fundador, amb el rigor i carisma originals. Visitant aquests monestirs és impressionant veure com la història ha condicionat la vida de les comunitats religioses que s’hi apleguen, i al mateix temps, com els monestirs han influït també en la història. L’exigència espiritual d’aquestes comunitats de monjos i monges, en la recerca d’allò més transcendent, és més poderosa que les enormes pedres que constitueixen aquest patrimoni arquitectònic gegantí. Aquesta exigència arriba fins a l’extrem d’evitar figures als capitells de les columnes, per no propiciar la distracció durant els molts moments d’oració.

Tot plegat podria semblar cosa del passat. La realitat, però, és una altra ben diferent. De fet, aquestes comunitats religioses són encara ben vives avui en dia. Persones joves, en alguns casos amb formació universitària i/o professions destacades, continuen prenent l’opció de la vida monàstica. Ja sé que alguns pensareu que són pocs els qui fan aquest pas avui en dia. Cert, tot i que no crec que es tracti d’una qüestió de número. La recerca de Déu, l’anhel d’allò més transcendent que nia en el cor de l’home, no té aturador. Però, quin significat tenen aquests monestir en ple segle XXI?

Mireu, m’he fet aquesta pregunta durant aquests dies i n’he tret aquestes conclusions:

La vida en comunitat. Són un testimoni de la necessitat de la vida en comunitat. Tot i que les persones que formen part de les diverses famílies religioses, responen a una espiritualitat individual, en els monestirs posen de relleu que cal viure la vida amb un sentit comunitari. En aquest món individualista, on sovint sembla que el món s’acabi on ho fa la punta del nostre nas, el record constant de la vida comunitària és possiblement un element necessari.

La vida sostenible. “Ora et labora”. Pregària i treball. Fora dels afanys del poder, del tenir, de les hipoteques, de la producció salvatge, de l’acumulació de béns i de les coses supèrflues, els monestirs fan petits treballs artesanals o agrícoles que, en general,  ofereixen a preu just, per garantir la seva supervivència. Enmig d’aquesta crisi salvatge provocada pels mercats financers i l’especulació, l’economia dels monestirs podria ser símbol precursor d’una nova economia.

La recerca del transcendent. Néixer, viure i morir. Uns quants anys, pocs o molts i l’única cosa que de veritat tenim, la vida, se’ns esmuny entre les mans. És un panorama que no agrada a ningú. Tots cerquem, cadascú a la seva manera, fórmules per suavitzar una realitat que ens sembla inevitable i alhora corprenedora. I és que, també en el segle XXI, potser ara més que mai, sentim el crit d’aquell desig de transcendència que portem segellat en el més profund del nostre ser. Aquests homes i dones, protegits per gruixuts murs de pedra, que reclouen la seva vida a la recerca de Déu, són un testimoni de nuesa material i d’anhel espiritual, imprescindible en aquests temps tan tecnològics.

 Bé, us he compartit les meves reflexions d’aquests dies. Podeu no estar-hi d’acord. No cal oblidar que aquest és un espai de diàleg, intercanvi i diversitat. Els vostres comentaris seran, com sempre, benvinguts. Bona represa després d’aquests dies de descans.