El preu de la vida


vida1La vida té tan valor que no té preu. Però a vegades sembla que en tingui…

Fa uns dies vaig llegir la notícia que a un hospital grec havien aturat una intervenció quirúrgica d’un pacient, anestesiat i tot, pel fet que no podia pagar-la. Sembla que la patologia del pacient era greu però, en no disposar de cobertura sanitària i trobant-se sense mitjans econòmiques per fer front a la intervenció, s’havia de quedar sense. És ben bé com si la vida humana tingués preu. Pots viure si pots pagar. En cas contrari … que la sort t’acompanyi.

La mercantilització dels serveis públics bàsics està posant en perill l’estat del benestar, però podria fins i tot fer trontollar la digna supervivència d’una part de la població. Si els paràmetres amb els que hem d’orientar l’eficiència del sector públic , són només els que dicta la rendibilitat econòmica, estem perduts. Quan en una societat, el valor més alt és un bitllet d’euro, del color que sigui, ens apropem a la denigració més barroera de la persona humana. He estat sempre un ferm defensor de gestionar el diner públic amb criteris professionals que evitin el malbaratem, la despesa innecessària, la manca de rigor pressupostari i la disbauxa en tot allò que és superflu. Salvats aquests criteris, el diner públic té sentit si està al servei de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. De no ser així, no té massa sentit.

Deixar un nen o nena, un noi o noia, sense escola o amb un ensenyament deficient, és extremadament greu. Aprofundeix el fossar entre rics i pobres, trenca els ponts que podrien permetre transitar-hi i arrela cada cop més les injustícies, posant les bases d’una societat dividida, amb greu perill de trencament. Però, quan la vida s’acaba, no hi ha cap possibilitat. Fa por pensar que una persona; potser jo, potser qualsevol devida3 nosaltres, pugui morir per manca d’uns quants euros. Molts o pocs, tan se val. La professionalitat del personal públic sanitari, com la del personal docent, és extraordinària, però ni els uns ni els altres estan dotats de la capacitat d’obrar miracles. Més d’un cop ho sembla, però són només heroïcitats o puntes de sort.

No sé si la crisi finalment servirà per això. Em temo que no. Però hauríem de fer un exercici seriós de clarificació. Tots plegats, hauríem de tenir molt clar quins són els valors que de veritat volem salvar de la desfeta. La vida me’n sembla un de força inqüestionable. La vida, òbviament de tothom. Cal fer tot el possible per preservar la vida de qui pot pagar i de qui no, de qui té recursos i de qui no en té, de qui és d’aquí o ha vingut d’allà, de qui ha nascut i de qui encara no ho ha fet. De tothom, absolutament.

Al marge de la interpretació que cadascú fa d’aquest tema, el cert és que, ens hem trobat la vida gratuïtament. Al llarg dels anys, possiblement sigui l’únic patrimoni que veritablement tenim. Malgrat el deteriorament de la salut que tothom experimenta, uns més ràpidament que altres, la vida és allò que sempre val la pena salvar. Ningú doncs, té dret a posar en perill la vida d’un altre.  Molt menys si s’hi posa per un plat de llenties.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s