Amor d’estar per casa

Tinc la sensació que a vegades, vivim de paraules. Ens agraden les paraules que expressen la grandesa de l’ànima humana. Per això les fem servir. En alguns casos, les fem servir tant, que pobres, estan més atrotinades que les eines d’un pagès jubilat. Una d’aquestes paraules és sens dubte l’amor. Ai l’amor! Quantes vegades prostituïm la paraula amor! És maco sentir parlar de l’amor per les persones, per les coses, per la natura. L’amor pels més febles, pels més necessitats. Aneu a segons quines reunions de segons quines entitats i ho comprovareu. Tot són paraules grosses. Sonen molt bé a l’oïda. Però …

Quan vaig pel carrer i només sento soroll de cotxes i crits de persones, penso que aquest amor que a vegades proclamem des de les tribunes, hauria de baixar arran de terra. Potser seria nodrir-nos menys de paraules i centrar-nos més en els fets. No els grans fets heroics de situacions excepcionals, sinó els petits fets quotidians que configuren la vida de la immensa majoria dels mortals. Per això fa dies que rumio, fer-me per a mi mateix, una espècia de decàleg de l’amor d’estar per casa, que ara comparteixo:

1 – Saludar-nos. Ens coneixem i ens reconeixem cada dia, abans d’atracar-nos amb les urgències que cadascú emmagatzema i dispara amb neguit.

2 – Posar l’intermitent quan cal. Ajudar als altres conductors a encertar quines són les nostres intencions pot ser un acte d’amor (d’estar per casa si voleu)

3 – Alliberar la vorera. Està bé fer petar la xerrada al carrer, però no cal envair de forma permanent i total la vorera. Especialment si ha de passar algun cotxet o alguna persona amb dificultats de mobilitat.

4 – Circular sense atropellar. La vorera és de propietat compartida, per això quan hi circulo pot ser oportú estar atent a deixar pas a qui ve en direcció contrària. Fins i tot si parlo pel mòbil.

5 – Respondre. Quan algú m’adreça algun missatge (de tota mena, fins i tot per correu electrònic) fer saber que l’he rebut, donar una resposta si cal. La comunicació ja ho té això que exigeix la reciprocitat.

6 – Respectar els horaris. El temps de l’altre deu valer aproximadament el mateix que el meu. Per això, arribar puntualment, ajustar-se els horaris pactats, … poden ser també petites expressions d’aquest amor arran de terra.

7 – Respectar els acords. Quan diem sí, és sí. Quan diem no, és no. No cal que tinguem un pensament uniforme. Podem discrepar. Però si hem acordat una cosa, convé actuar amb respecte a l’acord pres.

8 – Respectar els terminis. Avui, és avui. Demà passat, és demà passat. La nostra organització i programació és molt important. Però no ho és més que l’organització i la programació dels que m’envolten.

9 – Exigir-nos, abans d’exigir. Els humans sovint tenim grans idees. Llavors diem, “s’hauria de fer”. És més estrany sentir una idea acompanyada d’un “jo podria fer-ho”. Exigir que els altres facin és còmode, però pot ser també una manca d’aquell amor que proclamem.

10 – Compartir allò positiu. Quan ens en passa una de dolenta l’expliquem fins i tot a les formigues que anem trobant. Quan ens en passa una de bona, ho diem només al coixí i encara en veu baixa. Als altres també els hi agraden les coses positives.

Ufff! Això d’anar tan arran de terra pot ser una mica incòmode. Ja me n’adono. Vesteix més declamar solidaritat des de les tribunes, mentre circulo amb un tot terreny de gamma alta, sense posar l’intermitent. Quines bajanades se m’acudeixen! Potser aquest amor arran de terra, consisteix només en fer la vida dels altres una mica més fàcil. No sé … Podria provar-ho, a veure si me’n surto.