Un bon llast


plomaA mi m’agradaria … Jo voldria … Si no fos per … Frases totes elles que afloren als nostres llavis més d’un cop. Potser més sovint a mesura que avancen els anys. A l’ADN del nostre esperit hi ha gravat un anhel de llibertat, d’immortalitat i de grandesa que ens empeny a volar, a fer coses grans, a perdurar, a omplir l’ànima de tot allò que, tot i ser invisible, esdevé l’aliment més substancial de la vida. Però … portem un llast.

Un llast que a vegades ens resulta feixuc. Un llast que ens lliga al terra tot impedint-nos de volar. El llast del temps, o més aviat de la manca de temps. El llast de les ocupacions, massa denses, massa ràpides, massa compromeses. El llast de moltes hipoteques de tota mena que ens lliguen. El llast de les crisis i vicissituds que passa el nostre país, la societat on vivim. El llast del cos, de la salut, de les forces minvants amb els anys. Per fer-ho ras i curt, les nostres limitacions humanes.

La definició de llast, en sentit figurat, ens parla d’allò que ens dificulta de moure’ns o viure lliurement. Però també admet l’accepció d’allò que dóna estabilitat al caràcter, a la conducta, etc. Kant explicava que un colom podria pensar, ingènuament, que si no hi hagués aire que el frenés podria volar molt més de pressa; però el colom no sabia que només podia volar “perquè” hi havia aire contra el qual batre les ales. El mateix aire que el frena, l’aguanta i li permet el vol. L’aire de les nostres limitacions és també inherent a la nostra llibertat: ens convé conèixer-les al màxim i assumir-les si no volem cometre massa errors. Errors que, d’altra banda, mereixen ser assumits com a lliçó per progressar.

El llast ens manté fermament arrelats al terra, fent palesa la nostra condició humana. Llast_1Ens “obliga” a ser profundament humans, per poder experimentar la profunditat i la grandesa de la nostra ànima. És per això un bon llast. Però n’hi ha un altre del que cal alleugerir-se el més aviat possible. És el llast de la rancúnia, del passat generador d’odis i retrets. El pesat llast de la manca de perdó d’aquelles situacions que en el passat ens han ferit. Aquest llast enfonsa l’ànima a les profunditats de l’amargor i pot fer trontollar el vaixell de la vida. El bon llast, en canvi, representa només aquelles petites o grans cicatrius que, a mode de condecoracions, posen de relleu l’espessor de la vida viscuda.

Col·laboració a la revista Ciutat Nova (Número 153 – juny / juliol 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s