Accountability

Paraula força moderna, per a una necessitat gairebé tan antiga com la mateixa humanitat. Noves formes, formulacions actualitzades, problemes antics. Aquesta parauleta de marres, repetim-la “accountability”, té a veure amb la relació vertical que ha de regular les relacions entre representants i representats, en una democràcia moderna. No és un tema menor, ni tampoc poc actual. Des de l’antic Egipte, passant per l’Atenes democràtica, per l’època medieval i pel debat americà del segle XVIII entre federalistes i antifederalistes, trobaríem tot d’antecedents de la “accountability”.

A la seva obra “El contracte social”, Jean-Jacques Rousseau, el conegut filòsof nascut a Suíssa també al  segle XVIII, deia respecte a les relacions entre els escollits per representar al poble i els seus electors: “L’acte que institueix un Govern, no és de fet un contracte, sinó una Llei; que els dipositaris del poder executiu no són de cap manera els amos del poble, sinó els seus funcionaris; que el poble els pot anomenar i destituir quan vulgui; que no es tracta per part d’ells, absolutament, de contractar, sinó d’obeir; i que, assumint les funcions que l’Estat els hi imposa, compleixin senzillament el seu deure de ciutadans”.

És evident però, que en la modernitat, si es vol assolir un cert grau d’estabilitat política, cal assegurar que un govern pugui actuar de manera eficaç i per tant, caldrà garantir un espai d’autonomia als representants electes. Per això, els mecanismes de “accountability” que s’insereixen en el punt de mediació entre l’efectivitat del poder i la necessitat de control, adquireixen molta importància. Es posa doncs en joc el problema fonamental inherent a la relació entre poder i llibertat. No es pot pensar que només parlant de “accountability” ja n’hi ha prou. Ni de bon tros! No es tracta d’aplicar un mecanisme nou que no pot, per ell mateix, resoldre un problema d’aquesta envergadura. Si pretenem aplicar el concepte com aquell que es pren una aspirina, només aconseguirem convertir-lo en un concepte buit i retòric.

Què és en realitat “accountability”? Seguint al professor Jonathan Bradbury, es podria resumir aquest concepte dient que, la “accountability” tracta de fer efectiva la condició que han de complir els representants en relació a l’ús que fan del poder atorgat i del respecte als deures imposats pels electors. De com actuen segons les crítiques o les demandes que se’ls hi fan i de com accepten certes responsabilitats pels seus errors, incompetències o deshonestedats. 

És evident que les Constitucions i la legislació electoral de molts països incorporen, en diferents graus, elements que regulen tots aquests aspectes. Però ja sabem que amb les lleis no n’hi ha prou. Cal pensar que en els intents d’implementar els mecanismes de control que actuïn en un determinat context, no serà suficient realitzar una modificació del sistema electoral o revisar el funcionament dels partits i els mitjans de comunicació. Farà falta sobretot, promoure una nova cultura política, indispensable per a la supervivència de qualsevol democràcia. És aquest l’únic possible punt de referència de qualsevol reforma que vagi encaminada a millorar els processos de “accountability”.

Sovint, aquí i allà, veiem que tot es vol resoldre únicament i exclusivament a base de canvis legislatius. A vegades sembla que qui més lleis canvia, qui més reformes fa, més actua per resoldre problemes. Si ens parem un moment a reflexionar, conclourem que, “no és això, companys, no és això”. Quantes vegades una llei més que resoldre un problema, en crea un d’inexistent? No és doncs, això. És la necessitat d’una nova cultura política, transparent, genuïna, democràtica fins a les darreres conseqüències. Per això, quan sembla que algú, ni que sigui tímidament, apunta en aquesta direcció obté cada cop millors resultats. Vidres ben transparents. Tot allò fosc, opac, brut, té només una destinació. El cubell de la brossa.