Aules buides?

Ahir mateix vaig anar a deixar un paper a la sala del professorat de l’institut. Per primera vegada després de molts mesos, era jo sol. M’hi vaig asseure una breu estona tot contemplant els ordinadors apagats i les parets farcides de papers de tota mena. Les lleixes de cadascun dels companys i companyes, encara mig plenes o mig buides, segons el cas. Silenci. Manca d’olor de cafè.

Passadissos solitaris, només habitats per alguns bancs buits. Silenci. Només se sent el so de les meves pròpies passes. El cap no pot deixar de sentir el brogit de crits i corredisses que fa hores, encara omplien fins el darrer racó a cada canvi de classe. De sobte, toca inútilment el timbre assenyalant l’acabament d’una classe inexistent i l’inici d’una altra que tardarà setmanes a començar.

M’assec en un dels bancs des d’on es pot mirar a l’exterior a través de les cristalleres no massa netes. La mirada però, se me’n va cap a una porta mig oberta, des d’on s’hi entreveu una classe. Mi atanso.  Tot està quiet. Cap remor. Silenci. Cap docent imparteix coneixements. Cap noia o noi tractant d’aprendre o de distreure’s o de … fer la guitza. Les cadires resten disciplinadament damunt les taules, orgulloses d’haver après la lliçó després de tot un curs d’ensinistrament. Encara hi cal una neteja.

Em moc per sortir i tancar la porta, però el meu moviment  poc destra gairebé fa caure una de les cadires. El soroll em fa aturar per tornar a col·locar la cadira. Mentre ho faig veig totes aquelles guixades a les taules, aquells calendaris plens de cors i de dates d’aniversaris. Aquell rètol fluorescent al damunt de cadascun dels dies festius. La pissarra on encara hi conviuen restes del darrer tema de matemàtiques amb una declaració d’amor a qui sap quin noi desconegut.

Quan poso la clau al pany per tancar, sento que no deixo la classe buida. Hi deixo dins, un munt d’emocions, de sentiments, d’alegries, d’enrabiades, de crits, de silencis, de plors, de rialles, de relacions, de … Tot un pòsit immaterial que esperarà calladament l’arribada del nou curs. Seran allà, com un memorial invisible que, sense fer remor, amararan de nou els cors, de noves emocions i de nous sentiments. Quan les parets tornaran a ser nues, les taules netes, els vidres transparents i el terra orfe de papers, aquests follets de les aules en seran els custodis fins l’arribada del setembre.

Baixo les escales fixant-me en una taca de tinta que no fa massa setmanes vaig mig netejar, en absència de qualsevol personal de neteja. Ja se sap, les retallades. La taca també resta allà, tot esperant que mans més expertes i productes químics més agressius la facin fora per sempre. Des del cap davall de l’escala una altra porta entre oberta, aquest cop d’un departament, amaga l’ombra d’algun company de feina que encara hi feineja. Passo de llarg, no fos cas que es tractés d’un follet. No voldria molestar.