Una xarxa de fronteres


FRONTERA_1Darrerament travesso la ciutat d’est a oest dues vegades al dia. Ho faig a peu. Ha arribat l’època de fer una mica de cas als metges. Caminar, a més d’anar bé per al cos, permet també reflexionar, pensar, observar, … En el trajecte que faig, hi ha un punt indefinit que, sense voler-ho, en el meu ànim es configura com una frontera inexistent. És un espai no delimitat per cap carrer ni carretera, cap plaça ni parc, cap indret determinat. Un espai on, una suposada zona de confort esdevé més turbulenta. Una àrea on tot allò que sembla estrany, esdevé més proper.

Com que és una sensació que es repeteix a cada trajecte, em fa pensar. Tot caminant, imagino que potser vivim envoltats de fronteres invisibles. Fronteres que pretenen protegir-nos, quan en realitat el que fan és aïllar-nos. Fronteres que delimiten uns espais suposadament nostres, però que en realitat són de tots. Fronteres que posen unes fites; fins aquí, sí; a partir d’aquí, ja no. Fronteres que ens creen la il·lusió de control cada cop que la fragilitat s’atreveix a trucar a la nostra porta.

Mentalment ens envoltem de ratlles imaginàries, fictícies duanes preparades per exigir un  aranzel a qui pretén entrar. Línies que marquen territoris vitals, creant una convivència segmentada. Ratlles dibuixades a l’aire amb mà maldestra per deixar la diferència a la perifèria de la nostra existència. Límits sense límit que configuren una espesa teranyina on podem quedar atrapats.

M’aturo sota l’ombra d’un arbre tot esperant que el semàfor es posi verd. Em creua el pensament una darrera frontera, aquella que deixa a l’altra banda els qui passen enDSCN2368 vermell. Reflexiono, sentint-me envoltat d’una atapeïda xarxa de línies sense sentit. I de sobte … Serè tros d’ase! Vet aquí la paraula màgica: xarxa. Sí, totes aquestes fronteres, totes les línies, les ratlles, poden esdevenir una xarxa inclusiva on poder-se trobar més fàcilment. Una xarxa vital, on la comunicació circuli d’anada i de tornada. Una xarxa que permeti transitar-hi sense límits. Camins per arribar enlloc de barreres a protegir. Portes per obrir, enlloc de murs per alçar. És clar. Ara, tot té un altre sentit.

Potser sí que els metges tenen raó. Això de caminar va prou bé …

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s