Fent camí


Núria 1Dissabte. Cinc del matí. Despertador. Toca aixecar-se. Tan d’hora! Sí noia sí. Cal començar a fer camí. On anirem tan aviat, encara no és clar del tot. Posarem rumb a Rialb. Anem a Núria? Sí. Bé!!! I agafarem el cremallera? No. I doncs? Aquest cop pujarem a peu. Ufff … Voleu dir? I tant que sí!

Tota la vida pujant a Núria en cremallera. Veient com alguns esforçats excursionistes feien el camí a peu, mentre jo contemplava el paisatge darrera el vidre del trenet de muntanya. Tan se val ara les raons que han provocat la manca d’esperit excursionista durant tants i tants anys. Seria llarg d’explicar i no és ni el lloc ni el moment. El cas és que aquesta vegada seran uns altres qui podran veure’m esbufegant muntanya amunt, mentre ells, còmodament asseguts gaudeixen del paisatge encisador de la muntanya. Es clar que això serà mentre passin per la superfície, quan s’amaguin sota terra s’acabarà la contemplació.

Aparcament de Rialb, gairebé ple de cotxes. Renoi, si que es lleva d’hora la gent. Au, som-hi ! Arranquem o no arribarem mai. Enfilem les primeres rampes de forta graduació i amunt! Ens esperen tres hores i mitja ben bones de camí, pujada, pedres i … qui sap quantes coses. Equipat amb un adequat bastó, amb l’esperança que ajudi les dues cames a grimpar pels desnivells propis de la muntanya. Un ull al paisatge, un ull al pedregar, no fos cas que ensopeguéssim. El camí, a vegades planer, a vegades feixuc. A voltes ombrívol, d’altres més assolellat. Terra i pedra. Bosc. De tant en tant, un moment de contemplació d’un paisatge mai vist. Ja se sap, des del cremallera, tot està sotmès a la velocitat (escassa, però sensiblement superior a la que aconseguim a peu) i el requadre d’una finestra. Tot sovint, aprenents de Kilian Jornet que demanen pas esbufegant. Arribaran aviat, però amatents a la seva marca, potser s’hauran perdut bona part de la contemplació.

Una breu pausa per prendre una mica d’energia que permeti continuar muntanya amunt. Som a mig camí. Si m’hagués de refiar del missatge que em transmeten les meves cames, ens podríem quedar aquí. Però cal arribar fins al final. El Santuari, el llac i … el dinar ens esperen. Quan fa molt que camines, arriba un moment que esdevé una rutina. Llavors es presta més atenció a tot el que t’envolta i el cap, al menys el meu, comença a barrinar. Déu meu! Això de la natura és una mica com la vida. Dura, feréstega, indomable, impetuosa, immensa. Combinació de la duresa del pedregar que els peus acusen i la frescor de les fulles que t’acaronen tot refrescant-te. Força aclaparadora de l’aigua que raja muntanya avall, amb generositat i frenesí. Com un munt de genets galopant sense aturador, tot contrastant amb la dolcesa de les papallones que de flor en flor, sense soroll, Núria 2ofereixen un bell espectacle. Sí, tot plegat com la vida. Feixuga i amable, dura i suau.

Els núvols comencen a tapar  el sol que, ara cap al migdia, podria fer encara més dur el tram final de l’ascensió. Quina sort! Però … ep, no badem! Són un xic massa negres. A veure si ens enganxarà una turmenta. No ens encantem doncs, que no falta gaire. Núvols amenaçadors que podrien descarregar inclements la seva càrrega aquosa damunt nostre. També com la vida. Paisatges idíl·lics que de tant en tant s’envolten de tempestes que semblen voler emportar-se la bellesa i deixar només destrucció. Natura i vida. Quina salsa agredolça tan ben elaborada per amorosir el plat de la vida.

Quan el bastó ja fa més força que les cames i els rostres denoten un cert cansament, la mirada albira darrera el darrer turonet l’explanada del Santuari. El llac, el prat verd, les fonts, l’anar i venir de persones que, a peu o en cremallera, tan se val, han arribat fins allà. Tot s’il·lumina, els rostres, el dia, l’espai, la natura, … Hem assolit l’objectiu, però … darrera l’explanada, altres cims més alts ens desafien. Com la vida. Quan creus haver arribat, cal tornar a començar. Temps precís i just per adonar-se que aconseguir l’objectiu té una importància relativa si es compara amb la riquesa del camí fet. Això de pujar muntanyes amaga algun secret que potser tot just he començat a descobrir. De totes maneres això dels cims més alts, quedarà per a un altre dia. Ara, al Pic de l’Àliga ens espera un dinar reparador i … merescut.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s