Tarda de principis d’agost. Enfilo tot xino – xano el camí que porta del Port de la Selva fins a Selva de Mar. Una suau passejada per a un capvespre d’estiu. L’objectiu inicial queda reduït a un projecte incomplert tot just arribat a destinació. És Festa Major!
En apropar-me a la Plaça del poble sento refilar la tenora. Hi ha sardanes a la plaça. Veient definitivament que la meva intenció inicial en sortir a caminar, es quedarà en això, una intenció; aprofito l’avinentesa per gaudir de les sardanes. Casualment trobo una taula lliure a la terrassa del bar de la plaça i m’hi assec. Demano un refresc i em disposo a escoltar, observar i gaudir del moment.
La plaça és un formiguer de persones que van, venen, s’aturen, parlen, es saluden, ballen, … Molta gent del poble, força estiuejants ocasionals – com jo mateix – o habituals. Joves, gent gran, mainada, generacions en festiva convivència. Mentre la cobla va construint els acords cadenciosos d’una alegre sardana. Feia molt temps que no gaudia d’aquesta sensació de viure la festa major, des de la plaça del poble. A ciutat les fires i festes, són tot una altra cosa.
Davant meu, una parella jove, es comporta de manera juganera, desplegant tot un ventall de complicitats, insinuacions i mudes paraules. Poc a poc, l’ambient festiu, relaxat, amable i tranquil, m’envaeixen i m’omple d’una agradable sensació de benestar. Les notes de la sardana em provoquen una vegada més aquella emoció que brolla del fons del fons i que és del tot irreprimible. Una emoció que, per molt que m’estimi altres danses, altres pobles i altres folklores, no experimento amb la mateixa intensitat.
A mesura que la música avança, la rotllana es va eixamplant. Aquesta dansa pensada i creada, no per al poble, sinó per a ser feta i viscuda amb el poble. Aquesta rotllana, amb una paritat de gènere gairebé perfecta, les mans enllaçades, signe de germanor. El saltiró àgil del jovent, convivint harmoniosament amb el punteig més feixuc d’aquells dansaires més experimentats. Cabells rossos voleiant al vent, contrastant amb la blancor d’altres caps que acumulen més anys de vida. La rotllana es mou acompassadament, tot seguint el ritme de la verra. Mans enlaire, saltiró, mans avall, mans al centre. Descans.
Els nens juguen a la plaça sota la mirada atenta de mares, pares, avis i àvies. D’altres passen i traspassen. Alguns comencen a mostrar-se atrafegats per iniciar la preparació del concert de la nit. M’agradaria restar en aquesta plaça. Sobretot m’agradaria restar en aquest estat on la convivència regne. La joia del poble que celebra la seva festa amb les seves formes més genuïnes. Gairebé es percep amb els sentits, les arrels profundes com les de l’arbre que domina la plaça, les branques del qual m’han procurat bona ombra durant aquesta estona.
Desfaig el camí d’anada. De cara a mar. De cara, novament al Port de la Selva. El sol cau. El mar brilla. El poble apareix sota la llum especial de la posta de sol que fa resplendir, més que en cap altre moment, la blancor de les cases arrenglerades de cara a mar. Aquesta immersió fugissera i gairebé accidental en la festa major del poble, m’ha encomanat un fort anhel d’allò que deu ser un model de convivència fraterna. El sol tot just s’amaga rere les muntanyes, tot i que ben segur que continua brillant en altres indrets.
Prop de l'Onyar 