Combatre el símptoma #9N


icebergA classe, més d’un cop hi ha alumnes que d’amagatotis miren el mòbil (perdó, el ‘smartphone’). Ja se sap hi ha coses que no poden esperar. Davant d’aquesta situació, hi ha una reacció fàcil: prohibir. Gens útil, però còmoda. És una reacció que té d’altres variants: controlar, vigilar, sancionar, revisar, ordenar, … i d’altres de semblants. Totes elles tan poc útils com la primera. Hi ha, per cert, una alternativa poc utilitzada, tot i que possiblement més efectiva. Poc utilitzada perquè requereix més esforç, un grau d’incertesa, diàleg i compromís; tot plegat canvi de xip i feina. Ja sé que arribats a aquest punt més d’un ha deixat d’estar interessat en conèixer quina és aquesta opció. Tot i així, l’explicaré. És tan simple i alhora tan complex com tractar d’esbrinar perquè el noi o noia es distreu amb la seva andròmina mòbil mentre el professor explica tantes coses d’allò més interessants. Que potser s’avorreix? Que potser no li interessa el que diu el docent? Que potser està segur que tot això ho trobarà fàcilment a Internet, i per tant no li fa cap falta? Poden ser moltes les causes que expliquin aquest símptoma digital de teclejar l’aparell quan no toca.

Sóc conscient de repetir-me en relació a altres articles, però és molt evident que sovint volem combatre les causes, atacant el símptomes. És més fàcil, però gens efectiu. Un familiar anava prenent ‘paracetamol’ per mirar d’alleugerir uns símptomes que, quan va anar a fons, es van descobrir provinents d’una gravíssima malaltia. Per desgràcia, fa anys que és mort i enterrat. Actuant amb superficialitat no anem mai bé. Prenent el camí fàcil no arribarem gaire lluny, Crec que vivim en una societat malalta de manca de veritat. Passem per sobre les coses, fins i tot a vegades les aixafem fent veure que així desapareixen però, en realitat, no anem al moll de l’os dels problemes.

Aquesta sensació se’m fa cada cop més punyent veient com es gasten esforços, energies, recursos i de tot per combatre un símptoma com és el de la futura convocatòria de consulta per al proper 9N2014. Joc brut, guerra oberta, prohibicions, censures (mireu avui Utrecht, altra cop), amenaces, ofegament, … tot el que volgueu, tot plegat per mirar de combatre un símptoma. Cansa i fins i tot fa una mica de fàstic veure l’espectacle més propi de barris baixos de pel·lícula americana. Algú es pensa que combatent el símptoma haurà eliminat la causa? Ai las! O són molt ingenus o ens prenen per poc espavilats (per dir-ho suaument).

Tot un munt de brossa mediàtica apuntant cap a un objectiu equivocat. Per què ningú es pregunta, quin és  el motiu que fa que una majoria aclaparadora de la societat catalana està per poder decidir el seu futur? Per què no es vol anar a buscar les causes de veritat? Per què ningú parla de falta absoluta de confiança en tot allò que Espanya pot oferir? Per què no es busquen les causes d’un ofec econòmic i financer cada cop més punyent? Per què ningú vol parlar d’atacs diaris, continuats i cada cop més mortífers cap a la llengua catalana? Per què ningú recorda recollides de signatures negant el pa i la sal a la identitat d’un poble? Per què ningú està disposat a parlar seriosament de les arrelstermòmetre profundes del problema?

Com sempre, massa preguntes sense resposta. Jo en tinc una de resposta, tan discutible com es vulgui. No es fa perquè es té por. Sí, por d’acceptar fracassos propis i aliens, por de perdre privilegis, por de perdre una suposada autoritat que té tant de certa com la pitjor pel·lícula de ciència ficció. Abans d’admetre errors, abans d’acceptar que les coses poden ser diferents, abans de renunciar a una ideologia on n’hi ha que s’aferren com a una taula de salvació, sense adonar-se que és de cartró; abans de moure un mil·límetre, és més còmode mirar cap a una altra banda. Apuntar tota una munició de pseudolegalitat, com si fóssim un país de funcionaris i no de ciutadans, a combatre un trist símptoma, d’una malaltia molt més greu. 

Si no hi fem alguna cosa, algú ben aviat s’asseurà davant la porta a contemplar com desfila l’enterrament d’un país que volia ser gran, sense adonar-se que, en realitat, era un monstre deforme i devorador.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: