Una “V” molt alta


2014-09-13 14.58.57Crec fora de dubte que un dels esdeveniments que ha marcat la setmana que s’acaba, ha estat la concentració de gairebé dos milions de persones que ha dibuixat a dues grans artèries de la ciutat de Barcelona una gegantina senyera d’11 quilòmetres de longitud i una amplada de 36 persones per fila. Com que a vegades les pulsions del moment fan dir a determinades persones coses que, si es miren al mirall se n’han d’avergonyir per força, he optat per oferir la possibilitat de gastar tres minuts i 10 segons per visualitzar el vídeo que trobareu al final d’aquest article, a tothom que tingui dubtes sobre la magnitud real de l’esdeveniment.

També jo he deixat passar un parell de dies per asserenar els ànims, abans d’escriure res relacionat amb aquest nou moment de la història de Catalunya. Són moltes les reflexions que se’n poden fer. Em limitaré a fer-ne algunes menors i possiblement convencionals, per acabar fent-ne una de més profunditat que, en realitat, és la que m’ha impulsat a escriure sobre aquesta “V” humana.

Em centro doncs primer en algunes breus reflexions menors en funció d’allò que diuen determinats sectors:

  • Diuen que és una cosa del President Mas, però mirant el vídeo crec que, si han d’empresonar a algú, faran falta molts centres penitenciaris per encabir una multitud com aquesta.
  • Diuen que és un rampell, però veig que fa tres anys que dura i no se’ns passa. Un milió vuit-centes mil persones surten al carrer un diumenge de setembre sense que el govern d’Espanya n’hagi fet una de grossa recentment. Què passarà quan la faci?
  • Diuen que el President Mas genera violència, però per tercera vegada consecutiva, surt una gernació al carrer sense que hi hagi cap incident. Repeteixo, cap.
  • Diuen que els que no estan a favor del dret a decidir se senten exclosos però, potser simplement és que són minoria. Durant molts anys les reivindicacions del catalanisme han estat “cosa de quatre il·luminats” que han petit agressions i menyspreu. Ara aquells que eren majoria, han esdevingut minoria. Ja ho entenc, els costa d’acostumar-s’hi.
  • Diuen que això és cosa de l’ANC, d’Òmnium, d’ERC, de … Però palpant la realitat de l’esdeveniment a peu de carrer, es posa de manifest una extraordinària transversalitat: gent de ciutat, de pobles petits, de comarques, pagesos, professionals liberals, treballadors, homes, dones, joves (molts joves), gent gran (molt gran), famílies, … de tot i força, vaja.
  • Diuen que no. Segons sembla, la Constitució espanyola no ho permet. Sincerament, no m’ho crec, però encara que fos així, com s’ha de resoldre un conflicte d’aquesta mena? Els polítics, si realment són demòcrates, no tenen la funció d’escoltar, de servir als ciutadans?. No estan obligats a buscar solucions polítiques a les demandes del poble i del seus representants democràticament escollits? La llei pot ser un mur infranquejable o una llosa que cau fatalment damunt les aspiracions de la gent? Em sembla que no,

Passo ara a la reflexió una mica més fonda i que és la que més m’interessa. Els organitzadors de l’acte multitudinari deien que la “V”, els seus tres vèrtexs, simbolitzaven: Votar, Voluntat i Victòria. No tinc res a dir pel que fa a la primera, em sembla tan elemental com innecessària. Votar és un dret democràtic de qualsevol poble. Posar en qüestió això em sembla propi de democràcies de molt baixa qualitat o fins i tot pseudodemocràcies. En relació a la segona, està abastament demostrada la voluntat d’una gran part del poble de Catalunya, sortint repetidament al carrer, però també a les urnes. Només cal repassar la composició del Parlament de Catalunya. Sóc més escèptic en relació a la tercera, tot i que estic segur té el sentit de victòria pel que fa al procés en sí, una victòria sempre es pot interpretar com la derrota d’algú. Tot i que és sembla el camí d’alguns, penso que no ha de ser el nostre. Ja sé que de les paraules (també en seu parlamentària) dels adversaris a aquest procés se’n desprèn molt clarament massa sovint la voluntat d’humiliar, de fer acotar el cap, de fer desistir, de vèncer; però no crec que sigui el nostre camí.

Per a mi la “V” hauria de tenir també, i sobretot, el sentit de VALORS. Sense uns valors ètics (morals si es vol) molt clars i definits no es construeix un país. Sense valors és pot fer un Estat, però no es construeix un país. Sense valors pot haver uns ciutadans, però no una comunitat. Sense uns valors compartits i respectats, no és possible fonamentar un nou país que aspira a ser lliure. Una llibertat que inclou necessàriament la interdependència amb altres països i la solidaritat. No volem construir un país contra ningú. Certament, tampoc podem obligar a ningú que ens estimi. L’amor és sempre voluntari i lliure. Parlant amb la gent, veig que aquest és un punt delicat del procés. S’ha perdut la confiança amb Espanya perquè ens ha pres el pèl massa vegades, però també s’ha perdut la confiança amb els polítics, també amb els nostres. Sense una regeneració que no sigui només maquillatge i que doni certesa de transparència i voluntat de servei, difícilment construirem res sòlid. Cal posar-se d’acord en això: valors i confiança.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: