L’avi és a la porta. Mira. Potser rumia. Feixugament torna a entrar, recull el diari oblidat al cim de la cadira. Torna a creuar la porta. És allà, dret, al bell mig del menjador. La seva figura fràgil, escardalenca i encorbada s’està una estona palplantada entre el sofà i la taula. La seva mirada perduda navega per horitzons amagats mar endins de les seves ninetes.
La veueta del marrec sembla despertar-lo sobtadament del seu enyor. Riu, mentre fa exhibició de dues manetes ben brutes de pintura. Mira avi! Ja arribes a ser-ne de trapella ja, li diu l’avi mentre somriu. El petit corre cap el rentamans. Darrere seu, a poc a poc, l’avi enfila el passadís, cada cop més llarg. Mira avi! la samarreta ben xopa, les mans encara acolorides i la tovallola multicolor. Les mans solcades per la vida, prenen suaument les manetes encara manyagues de la criatura. Inicien un delicat fregadís on solcs, tendresa, aigua i pintura es confonen, fonent-se en una profunda mirada d’amor.
Dóna’m la mà i anem a canviar la samarreta. T’agrada aquesta? Proba de posar-te-la tu mateix, va. L’ancià s’asseu al cantell del llit, fixant la mirada en la tauleta de nit. Al seu damunt, una fotografia. Marc de fusta, imatge esgrogueïda, d’una dona. Bonica i riallera. Els ulls de l’avi s’humitegen pensant en aquesta dona, companya de la seva vida. Ell sap molt bé qui és, tot i que ella ja no sap qui és ell. Mira avi! Els dibuixos són a l’esquena.
Anem cap a l’eixida que jugaràs una estona. L’esclat de joia del nen, esvaeix la llàgrima que començava a rodolar pels solcs de la galta de l’avi. Enyor de la dóna que no el coneix. Enyor de la vida. Vine avi! Vida que li esclata al seu davant. Vida que intenta estirar del més profund del seu pou, els brins d’amor que encara li resten per donar.
Trens de fusta. Peces de construcció. Baldufes. Tot va en dansa. L’avi s’asseu sota la figuera. Entre l’ombra i el sol. Entre la foscor i la llum. Entre la vida i la mort. Contempla les fulles groguenques que ja no pot collir. A cada fulla li 
sembla contemplar el mar, el seu mar. El mar de la seva infantesa. Tan lluny que és. Potser no el veurà mai més. Potser el veu cada dia, l’està veient ara mateix. Qui sap si el seu mar ara és calm o brau. La placidesa d’aquesta tarda de tardor contrasta vivament amb la tempesta d’enyorança que batega a la seva ànima.
Mira avi! Un castell. Què bonic! És el castell d’un senyor molt poderós, oi menut? La vivacitat de l’infant fa trontollar el castell que en un tres i no res queda reduït a un amuntegament de peces. L’avi somriu, mentre pensa quants cops els seus castells s’han construït i reconstruït. Guaita endins i veu les peces gastades, totes escampades. No sap com tornar-les a lloc. Nen! Ajuda a l’avi que t’anirà a buscar un got d’aigua …
Prop de l'Onyar 