La nostra cultura, amb arrels profundament cristianes, té expressions com aquesta: En la terra com en el cel. Si féssim un recull de les nostres dites populars, les nostres festes, les nostres tradicions, constataríem abastament la presència de la cultura cristiana en la nostra vida de cada dia.
En la terra com en el cel. Essent aquesta una frase que, sobretot els més grans, hem repetit sovint al llarg de la vida, m’he trobat de sobte, reflexionant-hi. Què deu voler dir “en la terra com en el cel”? Cal tenir present el context d’aquesta frase. L’oració del Parenostre, una excel·lent proclamació de la fraternitat universal. I, en aquest context, demanem de poder viure aquí a la terra, com en el cel. Però, és clar, sorgeix d’immediat, la pregunta: Com es deu viure al cel? Tant interessant és, com per demanar-ho per a la nostra vida de cada dia?
La primera resposta, banal, em condueix a pensar que al cel s’hi deu viure bé. Però amb això no n’hi ha prou, és evident. Què deu voler dir, viure bé? Tot un seguit d’idees podrien servir per fer-ne una aproximació. Viure en pau, ser feliç, gaudir de la natura, admirar la bellesa, viure envoltat d’amor, lluny d’odis i rancúnies, viure en harmonia amb si mateix i amb els altres, … I tot allò bonic que vulgueu afegir-hi. Deu ser aquesta la vida del cel que s’invoca en el Parenostre?
Ben segur que els teòlegs en saben més coses. Personalment haig de confessar que en sé ben poc de la vida a les 
alçades celestials. Per això, demano disculpes per avançat als entesos, per si el que dic conté alguna “inexactitud”, dient-ho suau. En primer lloc, penso que per allà dalt deuen tenir els peus ben falcats a terra. No és en va que Jesús va venir a la terra i va viure de primera mà el pa que s’hi dóna. Ens va poder explicar com és la vida de Déu, el seu Pare, però va acabar condemnat a mort com un malfactor. Una bona immersió de vida terrenal!
Del que ens va dir Jesús sabem que Déu no és un de sol. Enteneu-me, sí que és un de sol, però format per la convivència de tres persones distintes. Com que això és un misteri, no m’embolico més. Sigui com sigui, és bonic que tres persones ben diverses, formin un model de societat on és possible que cadascú continuï sent qui és, sense malmetre la unitat, la bona avinença, l’amor dels uns envers els altres. Si aquesta és la vida del cel, instal·lar-la com a model social aquí a la terra no és una opció gens menyspreable. És més, demanar-ho em sembla del tot recomanable.
Col·laboració al darrer número de la revista Ciutat Nova (155 – octubre/novembre 2014)
Prop de l'Onyar 