Perdre


fullaVaig assistir a una conferència sobre la situació política actual, on el conferenciant va dedicar uns minuts a reflexionar sobre la dificultat del pacte. Segons ell, arribar a un pacte, comporta la dificultat d’haver de cedir. Atribuïa la impossibilitat d’arribar a un pacte amb l’estat espanyol, en relació a les reivindicacions que es fan a Catalunya, a la nul·la disposició que mostra el govern de l’estat  a cedir. Negociar, arribar a acords i a pactes, implica una actitud de les dues parts, predisposada a cedir. Per a alguns actors de la negociació, cedir significa perdre i això no entra en els seus paràmetres.

Tot plegat, em va fer pensar en la qüestió del perdre. És per aquí, per on vull decantar les meves reflexions d’avui, no pas per l’anàlisi de la situació política que tenim plantejada. Fa molts anys vaig llegir un llibre savi que portava el títol de “saber perdre”. Quan jugava a bàsquet també ens insistien, joves com érem, en la necessitat de saber perdre. Encara no fa massa dies, un amic meu em comentava la diferència entre donar una cosa, saber perdre-la o que te la prenguin. En els dos casos, acabes perdent la cosa, però amb actituds ben diferents. Saber perdre, quin gran aprenentatge!

 De fet, em fa l’efecte que la vida és com una excel·lent universitat on graduar-se en l’art del saber perdre. L’horitzó inqüestionable que situa el final de la vida en la pèrdua més absoluta, fa que sigui necessari tot un llarg (a vegades no tan llarg) camí d’aprenentatge de la pèrdua. Per això comencem perdent una joguina i, a mesura que els cursos van avançant, el nivell de pèrdues es va adequant el nostre progrés vital. En els primers cursos acostumem a perdre oportunitats, amors efímers i, a vegades, algun curs. Apropant-nos a l’equador de la carrera podem perdre també sers estimats, relacions i, en certes ocasions, la feina. A mesura que ens apropem a la graduació, perdem també forces, salut i il·lusions. El màstermans arribarà quan, finalment, haguem de fer donació del poc o molt que ens resta.

Estic segur que, per  això, aquesta carrera és tan important. Aprendre a donar allò que la vida ens demana a cada moment, sense esperar que ens ho preguin, se’m presenta com la lliçó més valuosa del camí. Però aquesta no és una cursa sense guanys. De fet, n’hi ha un que supera amb escreix totes les pèrdues, fins i tot la del postgrau. Cada pèrdua, gran o petita, afegeix espessor a la vida i, a base de donar-l’hi allò que ens va demanant, aconseguim tenir una plenitud vital que ens apropa a la felicitat. No aquella que sempre sembla ser allà a l’horitzó, sinó a la felicitat de cada dia. Aquella de rentar els plats, donar una classe, fer una factura o carregar un camió, tan se val.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s