El pati del col·legi


pilotaL’espai és gran. Les nenes i els nens poden campar al seu aire. Jugar, còrrer, parlar, riure, menjar, … Se senten lliures. Poden fer el que volen, tot i que, en realitat, depenen els uns dels altres. L’espai és suficient, però les activitats d’uns, limita les possibilitat d’altres. Cadascú pot decidir lliurement què fa durant el temps d’esbarjo. Cadascú se sent independent, enmig d’una interdependència que ho amara tot.

Un nen sol. Enfadat. Una nena sola. Plora. Una petita colla amb cara d’entremaliats que pensen quina en faran. Un que vol que els altres facin el que ell diu. Ningú li fa cas. Un que llegeix. Una que escriu. Un que estudia. Molts juguen. Altres miren. Caminen, passegen, corren. Una picabaralla sense importància. Un joc que pot acabar malament. Una discussió, no se sap per quin motiu.

Els grocs han convocat un partit de futbol per demà durant l’esbarjo. Els blaus no volen jugar-hi. El verds dubten i els vermells es fan el ronso . Quin és el problema? Els grocs diuen que cap, que tots poden jugar, si volen. De fet, els hi agradaria comptar amb els blaus i així el partit seria més lluït. Els blaus diuen que ni parlar-ne, que aquest partit l’han muntat els grocs per jugar entre ells i no han comptat per a res amb la seva opinió. Boicotejaran el partit. Els vermells pensen que no n’hi ha per tant, però callen. Els verds fan la gara gara als grocs, però no saben encara si voldran jugar.

Els blaus criden uns seus amics més grans i els hi demanen que mirin d’espantar als grocs per tal que no facin aquest partit. Si el fan, se’n penediran. No es pot fer un partit sense els blaus. A més no tenen àrbitre. Com que els grocs no afluixen i estan disposats a jugar tan sí com no, els blaus decideixen acudir a la professora de guàrdia, per demanar-li que prohibeixi el partit. Altres nens i nenes se n’adonen que alguna cosa està passant. L’ambient es torna una mica més enrarit. No hi ha baralles. N’hi ha que miren de posar més llenya al foc, però els grocs estan disposats a fer el partit, sense barallar-se amb ningú.

Els nens grans, amics del blaus, punxen la pilota. Els grocs en porten una de casa. La professora de guàrdia ha parlatcorda amb el director i diu que seria millor no fer el partit. Els grocs no pensen fer-ne cas. Aquells que no juguen mai a futbol diuen que el pati també és seu i que ells també hi haurien de dir la seva.  Les nenes diuen que elles també volen jugar. Ho volen fer justament en el mateix espai on s’hi juga a futbol. Ves per on! L’enrenou creix. Els grocs diuen que, al capdavall, només és un partit de futbol. Voldrien que tots hi participessin. Tothom hi pot jugar, repeteixen. Però els blaus cada cop més ofesos, diuen que si cal, trencaran les porteries per tal que no puguin jugar. N’hi ha que diuen que sense porteries ja ningú podrà jugar més a futbol, ni grocs, ni blaus, ni vermells, ni verds, ni les nenes, ni els nens, ni … ningú. Els blaus diuen que els hi és ben igual, l’única cosa que volen és que els grocs no juguin el patit.

Una comissió va a veure un vell professor, respectat per tothom. Segur que ell podrà resoldre la qüestió. Ens donarà la raó, diuen uns. Ja veureu com anirà a favor nostre, diuen els altres. Pugen a la sala del professorat i li expliquen la situació fil per randa. El vell professor se’ls mira i els hi diu: “Són només baralles de pati de col·legi”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s