Ferides socials


ferida1Les guerres provoquen ferits. I morts. Devastació i desolació. En una guerra tothom hi perd. Les crisis de l’era actual, són com guerres sense sang. Bé, sense massa sang. Són crisis salvatges, provocades per un mercat desbocat. Un mercat fora de tot control polític, que posa les seves bases només en l’avarícia, la cobdícia i la recerca desenfrenada del propi benefici. Un mercat on oferents i demandants juguen a treure profit d’unes oportunitats, sovint perverses, que la selva on semblen instal·lats els hi proporciona.

Els mercats són globals. Els problemes també. Les polítiques són locals, a vegades, fins i tot localistes. No hi ha lligams sòlids i fraterns entre els pobles. La civilització no ha estat capaç de construir un organisme internacional, de participació, multilateral i que, amb el més escrupolós respecte i potenciació de les diversitats, sigui capaç de fer front de forma coordinada i conjunta a les situacions que, provocades pels mercats, assolen poblacions enteres, sembrant el planeta de fam, misèria i injustícia.

Són crisis que provoquen morts. En ocasions, morts de veritat. Cadàvers. Persones desesperades que opten per treure’s allò més preuat que tenen: la vida. Morts per manca d’allò més imprescindible per sobreviure, mentre d’altres neden en l’abundància. Morts de poblacions senceres, races, cultures. Mort de la dignitat de la persona. Mort de la recerca del bé comú. Mort de qualsevol esperança. Mort del més elemental sentit de la justícia social.

Aquestes crisis provoquen també ferides. Solcs profunds en les persones i en les societats. Mirem al nostre voltant i veiem massa sovint ferides que sagnen. Ferides obertes que colpegen persones, famílies, barris i ciutats. Persones sense sostre. Famílies destrossades. Nens mal nodrits. Nens sense infància. Joves sense feina. Persones grans soles icamí desemparades. Tantes i tantes ferides que emmalalteixen aquesta nostra societat. És ben cert que hi ha institucions que fan mans i mànigues per alleugerir totes aquestes xacres que patim. Institucions civils i religioses, tan se val. Institucions que amb mitjans precaris i sense suports institucionals, fan tot allò que està al seu abast per obrir camins, on no n’hi ha.

Però molta gent no necessita només un camí, sinó algú que l’acompanyi. Necessitem pa, però també afecte. Necessitem medicaments, però també comprensió. Necessitem feina, però també consell. Necessitem una llar, però també algú que ens escolti. Per això, malgrat tots els ajuts, la sensació és d’insatisfacció. Les ferides no es tanquen. Sovint s’infecten i supuren. No cicatritzen. Cal que l’amor circuli per tot arreu, amarant institucions i teixit social enter d’una fraternitat oblidada i imprescindible. Ens cal humanitzar els mercats, els parlaments i les estructures socials. Cal que, en aquest camí cap a un món més just, ens acompanyem els uns als altres. Fer el camí sols o envoltats només de fredes estructures que intenten suplir mancances, és donar als mercats oportunitats que no mereixen.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s