Dolor i poesia

Ahir 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador.

Avui 21 de novembre, fa 15 anys de la mort d’Ernest Lluch.

També avui, un cop més, la democràcia s’estavella contra la dictadura; la participació topa amb la imposició i la negació substitueix la necessària escolta.

Bon dia per a la poesia.

Tota la tarda que em volta pel cap en Salvador Espriu i el seu conegut poema. Res més …

«Assaig de càntic en el temple»
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.