El riu baixa ple


imatgeHa plogut molt i el riu baixa ple. Diuen que a casa nostra no sap ploure. Però plou, i el riu baixa ple. Aigües minses i calmes que, de sobte, esdevenen torrentades impetuoses.  Aigües transparents que, embravides, esdevenen rogenques. Roben el color de la terra que les acull i alhora sembla voler impedir la torrentada. Pedres, còdols i terra, tot baixa riu avall arrossegat per la impetuositat d’unes aigües sense aturador. Aigües que frisen pel neguit urgent que les esperona a arribar el més aviat possible a l’ample mar que les encalmarà. Frisança que els hi farà perdre prematurament la seva identitat .

Les àvies remuguen que el foc té aturador, mentre l’aigua no. En el seu camí temerari, les aigües arrossegaran tot allò que trobaran al seu pas. Troncs, branques, plantes i tota mena d’objectes que en el congost del trajecte maldaran inútilment per aturar-les. Aigües que empentaran amb violència el que se’ls hi posi al davant, segant vides que, violentament arrencades de soc  a rel, transmutaran la vida en incertesa, cap a una mort que fecundarà la terra, generant nous plançons de vida.

El riu baixa ple. El cel hi ha abocat dolls d’aigua i la terra ha remogut les seves entranyes fins el darrer alè de vida. Les lleres són a punt de vesar. Llacs i pantans inflen els seus ventres per poder contenir una allau líquida incessant. El marges miren esporuguits la riuada que amenaça  d’inundar-los. Preses i valls es preparen per alleugerir les infladesriu_1 panxes que perillen d’esclatar amb violència.

Els deus es penedeixen  del seu hieratisme, mentre el riu ja baixa massa ple. La seva indolència persistent ha permès que el riu amenaci la riba. La seva majestuosa inacció ha provocat que rius, llacs i pantans es trobin al llindar del desbordament. Els deus imploren a la mare natura i al seu déu, que aturin una inundació que contemplen inevitable. Els deus supliquen, preguen, somiquen. Quan se’n cansen, amenacen. Quan es dignen baixar la mirada, veuen allà baix, que el riu encara baixa massa ple. La seva inacció ha esdevingut impotència. El seu déu, ja no els escolta. La mare natura segueix impertèrrita la seva cursa. De lluny, ressona el remuc de l’àvia que encara recorda:  l’aigua no té aturador.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s