La xinxeta

A totes les cases hi deu haver un calaix on hi ha una mica de tot. Res que sigui imprescindible, però és el calaix que s’obre quan es busca alguna cosa. A casa n’hi ha més d’un. Quan arriba aquesta època, cada any, toca obrir aquest calaix i cercar-hi un objecte que, innecessari la resta de l’any, en aquests moments, esdevé d’extrema utilitat. L’objecte tan momentàniament preuat és, ni més ni menys, que una capsa de xinxetes. Sí, aquelles capces rodones, de plàstic transparent, que al seu interior contenen xinxetes, d’aquelles de tota la vida.

A casa, quan ens disposem a preparar l’ambientació del Nadal, s’organitza un gran enrenou. Allò que fins ara era al garatge passa a ocupar, transitòriament, el menjador. Les caixes, empolsinades de tot un any de becaina, contenen tots aquells elements que any rere anys, serveixen per construir el Pessebre, decorar l’arbre, ambientar lleixes i portes, … Doncs, resulta que dins de tot aquest cerimonial, per tal de fixar un element ben concret, sempre el mateix, cada any de tots els anys, cal una xinxeta. Només una xinxeta. Senzilla, però imprescindible.

Com és obvi, a base de treure de la caixa rodona de plàstic transparent, any rere any, una xinxeta; cada cop n’hi resten menys. Enguany, quan l’he obert, he vist que només hi havia sis xinxetes. Ara ja, només cinc, és clar. El tema m’ha voltat pel cap una bona estona. Com pot ser que una caixa tan farcida de xinxetes, que semblava que n’hi hauria per tota una vida, ara només n’hi queden … unes quantes. Poques, en tot cas.

Diuen que tot bon català, té fred després de dinar. No en sóc una excepció. Així és que arraulit al sofà, mig tapat amb una manta i entre la becaina i la realitat, el pensament ha tornat a la caixa de xinxetes. Queden prou xinxetes? Caldrà comprar-ne més? Vols dir que encara en venen d’aquests de tota la vida? I si ara, ja només en fan d’aquelles de coloraines? Quan el son m’ha vençut, m’he vist defensant aferrissadament les escasses xinxetes que encara queden a la capsa. Era una lluita inútil per continuar posseint quatre escadusseres xinxetes que se m’esmunyien entre les mans.

Un soroll sobtat em revifa de l’endormiscament, mentre a la pantalla del televisor hi desfilen anuncis endolcits de bons desitjos. I si oferís a qui pugui necessitar-les, les poques xinxetes que em queden? Quina idea més desassenyada! Però tot i així, val la pena lluitar per retenir-les? No seran més útils si les poso a disposició d’algú que, com jo mateix, ocasionalment en necessita alguna? Tantes xinxetes com hi havia! On són ara? S’han anat perdent al llarg dels anys. Potser algú encara n’haurà fet algun ús. Qui sap! És ben veritat, queden poques xinxetes a la caixa rodona de plàstic. Aquí les teniu, disposeu-ne! Si s’esgoten, Déu dirà. Ara que, ben pensat, potser no arribaran a exhaurir-se…