No sóc historiador. Això ja ho sabeu. Si ho fos, i hagués de treballar sobre la història contemporània del nostre país, aniria a TV3 a la carta i revisaria tots els episodis del programa “Polònia”. Ben segur que no és un mètode gens científic, però crec que allà hi trobaria força claus de volta de la història recent de Catalunya i, en part, també d’Espanya. Esbiaixat, parcial i frívol. Tot el que volgueu, però no deixaria de consultar aquesta font.
De fet, ara que tothom fa resums dels darrers mesos, el recull que n’han preparat els guionistes recopilant moments dels deu anys de programa, m’han resultat molt útils per tractar d’entendre una mica millor d’on venim i on som en aquest final d’any. Rumiant una mica sobre tot plegat, me n’adono que sembla haver-hi un cert consens sobre una frase que no deixa de tenir certes connotacions morals: “cal construir ponts i no aixecar murs”. Deixeu-me que posi una mica de llenya al foc.
No tinc cap mena de dubte que tots els defensors de tan bonica frase, tanquen en pany i forrellat la porta de casa seva per evitar ingerències no desitjades. Una porta tancada, no és un mur? Certament que ho és només mentre roman tancada. Es pot obrir, és veritat. Com ho és, que només obrim quan sabem que a l’altra banda hi ha algú que ve en so de pau. Obrim la porta quan estem segurs que fent-ho no se’n veurà afectada la nostra intimitat. Quan pensem que la nostra família, els nostres costums o la nostra tranquil·litat se’n poden veure afectades, mantenim el mur infranquejable. Podríem dir que es tracta d’un mur a discreció que serveix per protegir-nos d’invasions no desitjades.
Diguem que potser a vegades, el mur també té la seva funció. Amb tot, no penseu malament. També jo sóc més partidari dels ponts. Ai las! Però els ponts són útils només quan existeix un riu que separa, que divideix. Els de la riba dreta i els de la riba esquerra. Els de la pobla de munt i els de la pobla de vall. Rivalitats i diferències. A cada riba del riu hi ha uns pobles que fan la seva. Viuen la seva vida a la seva manera. Conreen diferent, perquè el sol i l’ombra hi toquen de manera diversa. El riu s’encarrega de procurar-los-hi aigua a ambdues bandes. A cada riba tenen el seu equip de futbol, que defensa els seus colors. Cada poble celebra les seves festes tradicionals, d’acord amb els seus costums més ancestrals. Fins i tot, a una banda i a l’altra, parlen diferent. Cap habitant de la pobla de munt se li passa pel cap que podrien imposar la seva manera de fer als de l’altra riba. Quin avorriment ser tots iguals.
Els ponts permeten l’intercanvi comercial, les relacions d’amistat, la celebració conjunta de festes i actes, la comunicació mútua i la interdependència sense intromissions ni imposicions. El riu procura riquesa a banda i banda sense diferències. El riu, que els separa, és signe de riquesa i progrés. Si algun dia, els de dalt o els de baix, es prenen massa confiances i comencen a voler dictar als de l’altra banda com han de viure; el riu servirà de separació inexpugnable, mentre als ponts s’hi podran construir murs. Quan la relació es fraterna, serveixen els ponts. Quan la relació esdevé conquesta, són útils els murs.
Així és com veig aquest final de 2014. No són les pedres les que aixequen els murs, sinó la voluntat d’uniformitzar a la força, tot fent cants a la unitat (mal entesa) i proclamant les excel·lències dels ponts. Benvingut doncs 2015, que sigui un any ple de comprensió, de diàleg, de respecte i de bona voluntat. Només així, els ponts permetran de circular la fraternitat que s’encarregarà d’abatre els murs.
BON ANY 2015 A TOTHOM!
( els de pobla de munt i els de la pobla de vall)