Setmana de violència


esclausArrenca l’any 2015, i ho fa de forma violenta. Paris gairebé en estat d’excepció. Atacs terroristes injustificables. Accions policials. Morts, ferits. Trets d’una brutalitat inhumana. Gairebé hauria d’estar prohibit connectar el televisor en horari de notícies. La sensibilitat humana no pot admetre que éssers humans es matin entre ells, sigui quin sigui el motiu. Encara és menys comprensible intentar apel·lar al nom de Déu, que és Amor, per justificar una barbàrie d’aquesta magnitud.

Òbviament aquests darrers dies, després de les festes nadalenques, ens trobem tots plegats sota l’impacte del fets violents de França. No és però l’única violència que existeix a la nostra societat. Degoteig de morts a les carreteres, sovint per negligències i accions poc o gens respectuoses amb la vida dels altres. Violència física, verbal, psicològica a les llars, en el sí de les famílies, on per definició les relacions han d’estar basades en l’amor. Violència dins i fora dels estadis esportius. Insults, males paraules i fins i tot violència en competicions esportives d’infants i joves, promoguda sovint pels familiars acompanyants. Destrosses i més violència utilitzada suposadament per reivindicar no sé quines idees o drets no respectats. Violència d’empreses i grans corporacions que, defugint il·lícitament els seus compromisos envers la societat, generen i agreugen la desigualtat i la pobresa.

També, un xic més lluny, continuen ressonant de forma incessant els trets, les bombes i les explosions que seguen diàriament vides i més vides. Països que viuen anys i anys sota un estat de guerra permanent. Violència fruit de la manca de respecte, les diferències mal enteses i les lluites de poder, ben alimentades per una indústria de la guerra que busca el benefici sense escrúpols.

Violència per manca de tolerància. Violència per una obsessió en unes relacions contractuals, basades només en drets iforats defugint sovint les obligacions. Violència que al capdavall només genera més violència. I, quan ens veiem envoltats de tot això, quan les pantalles dels nostres incomptables aparells electrònics, vomiten violència per cadascun dels seus píxels, ens podríem fer una pregunta: quin món hem construït? És progrés allò que ens allunya de la felicitat?

Crec que hem arribat a una situació en la que ja no serveixen excuses. Cal posar-s’hi! I cal fer-ho sense perdre temps i sense por. Prou maquillatges, prou eufemismes, prou decorats bonics, prou enganyar-nos a nosaltres mateixos. Per molt mal que ens faci, trobo que hauríem de buscar en el més profund dels nostres cors. Allà on està gravat el nostre més profund anhel de felicitat. És allà on hi trobarem les solucions. És allà on hi trobarem tot allò que va més enllà dels mercats, dels contractes, dels drets i dels deures. Allà hi trobarem l’amor. Un amor que ha d’esdevenir model social per a les relacions humanes. Un amor que garanteix la unitat del gènere humà i al mateix temps, el respecte absolut per a totes les diversitats. Un camí que ens apropa a la fraternitat com a estil de vida.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: