Medi(t)ació


pedresImagino no ser del tot original, dient que estem en un món de conflictes. A tots nivells, a qualsevol lloc i a l’àmbit que es vulgui, n’hi trobem de tota mena. Possiblement la pròpia naturalesa humana, porta implícita un cert grau de conflictivitat. De la petita discrepància al conflicte bèl·lic, passant per totes les mesures del desacord i la confrontació. Crec que, des dels orígens de la humanitat convivim amb el conflicte. Possiblement, el conflicte ens fa créixer, ens permet avançar, personalment i col·lectivament. Però també ens fa patir.

Al llarg dels milers d’anys no sembla que el nostre aprenentatge en la resolució de conflictes hagi progressat massa. Varem començar resolent les discrepàncies a plantofades i, bàsicament, som allà mateix. Alguna mena de violència, sembla inevitablement lligada a la resolució de conflictes. O potser, més aviat, caldria dir, a la no resolució de conflictes. Potser simplement el que fem és mirar d’apaivagar un foc, sabent que, tard o d’hora, reapareixerà en un altre indret, proper o llunyà. L’experiència potser ja ens hauria d’haver ensenyat que apliquem un remei equivocat.

Darrerament m’imagino el nostre món com un enorme espai buit, erm. Com un immens desert, sense sorra. Aquest telèfonespai està ocupat en una molt petita part per unes caixes fortes, absolutament blindades per fora i daurades per dins. Allà hi habita aquell petit percentatge d’humanitat que acumula la quasi totalitat de la riquesa de la humanitat. Aquestes persones no es veuen. Diuen que hi són, però viuen dins aquestes caixes, protegits de la resta d’habitants del planeta. Són allà, dins la seva caixa daurada. A l’altra extrem, apareix una gran multitud de gent, els desheretats. Aquells que no posseeixen res, han estat espoliats de tot. Viuen al ras i els seus rostres reflecteixen un complex quadre on conviu la resignació, la indignació, la rebel·lió, la rancúnia i la placidesa. Són allà expectants, esperançats i desesperançats alhora,

Enmig de l’immens espai hi viu una altra gran multitud de persones senzilles, treballadores, honrades. L’atzar i el seu propi esforç, a parts que no es poden destriar, els ha col·locat en aquesta franja en la que, se’n surten com poden. Treball, treball i més treball, tot plegat per poder tirar endavant la família. Disposar d’allò que és necessari per a una vida digna i amb una mica de sort, alguna cosa sobrera per donar-se alguna alegria. Cap disbauxa. Algun viatge, uns dies de vacances, un recanvi pel cotxe, … En aquest gruix de persones n’hi ha que se’n surten lleugerament millor que d’altres. Entre ells existeix un cert grau de solidaritat que, tímidament fan arribar de tant a tant, a alguns d’aquells desheretats. Viuen amenaçats entre la violència econòmica dels de les caixes fortes i la violència física dels desheretats.

Aquells que no se senten responsables de res, i en general no ho só, se senten cada cop més aclaparats per una pedres2situació que no han creat. ni han volgut, ni creuen que sigui justa. Pensen que ben poca cosa hi poden fer, però poden ser-ne el blanc de totes les ires, d’un costat i de l’altre. Voldrien un mediador. Algú que pogués intervenir en els conflictes que cada cop sovintegen més i també en el gran conflicte que els amenaça. Però no hi ha mediador.

En alguns àmbits de la convivència s’han creat institucions i espais de mediació. En el terreny laboral, escolar, familiar i en d’altres. El mateix sistema judicial, exerceix en certa mesura la mediació. Però tot plegat s’ha revelat ineficaç per aconseguir trencar les barreres invisibles que separen els tres grups, provocant una convivència més humana. I és que he arribat a la conclusió que la millor mediació és la meditació. Ja em perdonareu el joc de paraules, però cada cop estic més convençut que cadascú de nosaltres és un mediador. Però, per descobrir-ho cal la meditació, entesa com aquell espai que ens permet conrear la nostra vida interior. Aquells espais de silenci i reflexió que fa possible, no sense dolor, anar excavant, dia rere dia, cap al profund de nosaltres mateixos, fins a trobar-hi allò que és essencial. Quan allà dins, cadascú hi vagi trobant el seu llumí, ens adonarem que el foc és el mateix a tot arreu i per a tothom. Veurem com les relacions amb els uns i amb els altres són possibles. Ens adonarem amb esglai, que el llumí que hem mantingut amagat dins nostre, només és útil quan el traiem fora, el compartim i serveix per expandir una gran foguera de convivència fraterna que embolcalla a tots en una família. Només llavors, ens adonem de veritat que som humans.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: