Sobre el temps


rellotge_anticFa pocs dies, un molt bon amic meu, escrivia en una piulada a Twitter aquesta frase: “el temps ho ajusta tot”. Vaig pensar que era veritat, però no vaig poder evitar donar-hi més voltes. Què ajusta el temps? que és aquest tot? Fins i tot, què és el temps? Renoi, això era com llençar una pedra al llac. Sembla un no res, però va creant cercles i més cercles que es van expandint.

Sóc un pensaire aficionat que només puc explicar com visc el temps, o com el temps em viu. Són molts, els pensaires de debò, aquells que anomenem filòsofs, que al llarg de la història hi han dit la seva. Ja Parmènides va deixar anar una frase que requereix hores de reflexió: “l’ésser no va ser ni serà, sinó que és, alhora, un, continu i sencer”. Quants elements de reflexió en una breu frase! Plató, en canvi, tenia una visió cíclica del temps, per a ell, era una imatge mòbil de l’eternitat, el temps imita l’eternitat. D’altra banda, per al cristianisme, el temps apareix com a lineal i orientat cap al futur. Galileu concep el temps com un paràmetre o una variable física que val per a tot tipus de moviment. Mentre que per a Kant, el temps és una representació necessària que està a la base de totes les nostres intuïcions. Potser també Dalí va elucubrar sobre el temps quan va pintar el seu quadre “La persistència de la memòria”, popularment conegut com “els rellotges tous”. És difícil trobar una interpretació al quadre rellotges tousdel genial artista empordanès. A mi sempre m’ha semblat com allò que és i no és, mentre vol deixar de ser.

No pretenc pas, donar la meva concepció del temps. És quelcom fora del meu abast. Només voldria compartir algunes reflexions sobre allò que ens fa anar de corcoll tota la vida. Teniu temps o no? Si en teniu, gaudiu-ne. Si no en teniu, també. Us puc assegurar que en teniu, tot i que potser no us n’adoneu. Tenim temps de néixer i temps de morir. Temps de créixer i de minvar. Temps de patir i de gaudir. Temps d’aprendre i de desaprendre. Temps de buscar i temps de trobar. Temps de parlar i temps de callar. Temps d’anar i de venir. Temps de plorar i de riure. Temps de tenir i temps de donar. La vida és temps i el temps és vida. Ens passem la vida, pendents del temps. És com si volguéssim ser-ne amos i en restem sempre servents. En molts moments del nostre temps, diem que no en tenim. Quina contradicció! I tant si en tenim.

Voldríem fer i desfer, poder arribar, poder saber, poder guanyar, poder estar, poder veure, poder … Necessitaríem una eternitat per viure. Que potser no la tenim? El temps ens fa patir quan volem posseir-lo, controlar-lo, dominar-lo. Llavors ens aclapara un passat sobre el que no hi tenim res a fer i ens preocupa un futur que qui sap. És llavors que agendasentim la manca de temps, sense adonar-nos de l’etern present que tenim sempre a disposició per viure. Un present sempre nou, sempre diferent que ens esperona amb les seves mil i una aventures, mentre nosaltres, distrets, mirem endavant i endarrere. I és clar, només sentim neguit, perquè no vivim el temps que tenim, ni deixem que ell ens visqui plenament. Voldríem que els minuts, les hores, els dies, … fossin llargs. Voldríem una vida llarga, molt llarga. Només així tindríem temps de … de què? Què és el més important que podem fer a la vida? Ben segur que viure. Per fer-ho tenim tota la vida i cada moment. Tota una eternitat que se’ns ofereix a cada instant.

Me’n vaig que se m’ha acabat el temps. O no …

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s