“La globalització ens fa més propers, però no més germans”. Aquesta frase, que ben segur molts subscrivim de bon grat, cal atribuir-la al Papa emèrit Benet XVI (Caritas in Veritate 19). El món ha esdevingut una aldea global, certament. Tan bon punt en passa alguna a qualsevol racó del món, tots n’estem assabentats. Allò que ocorre a milers de quilòmetres de distància, tard o d’hora ens acaba afectant més del que pensàvem. Però, de fet, no vivim junts. Vivim uns al costat dels altres. Amb totes les xarxes d’interconnexió que vulgueu, amb tota la interdependència que les problemàtiques globals provoquen. Però no vivim junts. No ens sentim membres de la família humana. El desenvolupament humà, del que parlava al número anterior, un desenvolupament que sigui integral i solidari; exigeix posar com a base de la convivència, la fraternitat.
Una economia mundial cada cop més dominada per l’utilitarisme i el materialisme i la feblesa estructural de les institucions polítiques, ens incapacita per entendre allò que és “humà”. La complexitat i la gravetat de la situació actual, exigeixen una profunda renovació cultural i ens obliga a revisar el camí, establir noves regles, trobar nous compromisos. Les creixents desigualtats dins d’un mateix país i entre poblacions de països diversos, tendeix a malmenar la cohesió social i democràtica i només es pot superar amb “imaginació social” – com deia Pau VI – que afavoreixi la creativitat humana i aprofiti la crisi com una gran ocasió de discerniment.
El neoliberalisme ha donat un valor absolut al benefici empresarial en perjudici del treball, s’ha prioritzat l’economia 
financera per sobre l’economia real. Capgirar aquesta situació no implica només tenir bons models econòmics, sinó també buscar la justícia. Però no hi ha justícia, si no hi ha persones justes. Cal doncs, un compromís decidit d’aquestes persones justes, sense diferència de credos o ideologies, per construir la família humana. Seria convenient doncs, regenerar les relacions socials i governar l’economia i el desenvolupament des de l’acció política i la vida civil.
El segle passat, Jacques Maritain a la seva obra “Humanisme integral” deia: “… l’amistat fraterna és la condició de l’obra comuna de la ciutat, construïda a partir de la dignitat de la persona, de la seva vocació espiritual i de l’amor”. La introducció del cercle virtuós de l’amistat fraterna sembla un element essencial per mobilitzar els cors cap a una humanització solidària i cap a formes concretes de democràcia econòmica. Sembla necessari reinventar el concepte de solidaritat, cap a un model de societat on tots ens sentim responsables de tots. I això, no es pot deixar només en mans de l’Estat. En la societat actual, ressona massa sovint la resposta de Caín: “Que potser sóc el guardià del meu germà?” (Gn 4, 9-10)
També el cant de Raimon, “diguem NO”. L’al·legat d’Stéphane Hessel, “Indigneu-vos!”. Són crits a no conformar-se amb una societat poc humana, amb una convivència de plàstic. Invitacions a una certa insurrecció pacífica, a l’estil de Gandhi, Mandela o Martin Luther King. Temptatives, potser incipients, de començar a donar la paraula a la fraternitat i als principis de cooperació i reciprocitat, propis d’una societat civil a mesura humana. Cal que el segle XXI sigui el 
segle de la fraternitat, d’una societat civil mundialment emergent, una societat de xarxes d’iguals que cooperen.
L’economista Luigino Bruni treballa en profunditat la necessitat de la reciprocitat i de la gratuïtat dins del mercat. Massa sovint s’ha confós la felicitat amb un benestar material que provoca un sentiment d’autosuficiència que acaba en una concepció egoista de la vida i de les relacions. Enfront d’aquesta concepció, cal reivindicar el valor de la gratuïtat com a condició necessària per a l’existència d’una comunitat fraterna. El professor d’ètica moral i filosofia política, Antonio Ma Baggio en el seu llibre “Il principio dimenticato” (El principi oblidat), reivindica la fraternitat com a categoria política, juntament amb la llibertat i la igualtat. Sense aquest tercer principi, la lògica del mercat (donar per tenir) i la lògica de l’Estat (donar per obligació), acaben afeblint la solidaritat fins a fer inviable una veritable igualtat i impossible la llibertat de persones i pobles.
Es fa molt difícil pensar seriosament en poder avançar vers una societat on la fraternitat tingui una rellevància econòmica, social, cultural i política significativa, sense un ingredient imprescindible: l’amor. “Sense el saber, el fer és cec i el saber és estèril sense l’amor”, també aquesta frase és del Papa emèrit Benet XVI. La pròpia naturalesa humana porta implícita una vocació a l’amor substancial a tots els éssers humans. És aquest un excel·lent camp de trobada per al compromís en la construcció de la família humana. En el terreny de l’amor perden rellevància les pertinences a diferents ideologies, credos o cultures. Encara el mateix Pontífex diu: “No existeix la intel·ligència i després l’amor, sinó l’amor ric en intel·ligència i la intel·ligència plena d’amor”.
Francesc Torralba, coincideix amb Luigino Bruni en la tesi que cal transcendir la lògica del mercat i contribuir a la construcció d’una nova síntesi humanista. La fraternitat és una dimensió essencial de la justícia social entesa com un desenvolupament humà integral i solidari. Tot allò que contribueix a la fraternitat, serveix de fonament per a un veritable desenvolupament.
Segon article de la sèrie sobre pensament social
Publicat a Ciutat Nova número 157 (febrer-març 2015)
Prop de l'Onyar 