Podem?

Podem? En serem capaços?

Els analistes polítics més dispars han escrit abastament sobre l’anomenat “fenomen Podemos”, tot referint-se a la recent apareguda formació política i les seves expectatives electorals. I el que encara queda per escriure … Per a mi el cas Podemos no es gaire res més que un símptoma. Un símptoma de malestar profund en la societat, d’enuig i d’indignació veient com els neulers de la crisi es carreguen només a les espatlles dels de sempre, mentre es rescaten generosament bancs i projectes empresarials fallits. Un malestar que s’agreuja amb els casos de corrupció i amb les retallades, tant en els serveis socials bàsics, com en els drets i llibertats de persones i pobles. Indignació que costa de contenir davant una paret d’insensibilitat amagada darrera una majoria absoluta.

Podemos es un símptoma de tot això, una forma de canalitzar tot aquest mar de confusió i mala maror. Personalment, més enllà de la importància que té que el símptoma aflori, confio poc en aquesta formació política com a garant de la regeneració social i política necessària. Sóc més de confiar en aquells que han estat a peu de carrer, dormint al ras, consolant a qui era desnonat i lluitant al costat dels més febles, que no pas de fer-ho en professors universitaris que sembla poden fer factures de cinc dígits. D’altra banda, també sóc més de confiar en aquells que defensant des de la vorera els drets dels més necessitats, lluiten sense vacil·lació pels drets nacionals dels pobles, en lloc de fer-ho en aquells que, escudant-se en raons socials, s’arrengleren amb el nacionalisme espanyol més caspós. Com si defensar la identitat dels pobles i els drets dels més febles fossin termes contradictoris per naturalesa.

Bé, en tot cas, el poble hi dirà la seva a les urnes que és la forma civilitzada i democràtica de resoldre la convivència social, tot i que n’hi ha que ho neguen sense posar-se vermells com un pebrot. El meu dubte però, continua sent, podem? en serem capaços? Podem regenerar de veritat la política? Som capaços de convertit la política en un gran acte d’amor per a tothom, en especial per als més necessitats? L’efecte Podemos, a mi em diu que ja no serveixen els paradigmes actuals i cal cercar-ne de nous. Em diu que la gent està ja cansada i desenganyada de maquillatges que s’esvaeixen a mig matí. La gent vol que de veritat la Política sigui un gran acte d’amor i de servei. La gent ara ja, exigeix bots nous, no serveix de res apedaçar els vells. Necessitem recuperar la Política de veritat, feta per persones íntegres, mogudes per uns ideals, amb la generositat de servir al seu poble, al costat de la seva gent, liderant aquelles accions que serveixen al bé comú.

Sóc conscient que n’hi ha de polítics així. En conec més d’un. Però els partits ho trituren tot. La manca de democràcia interna en els partits, l’obscurantisme en el seu finançament i l’obsessió pels càrrecs i el poder, per davant del servei i l’amplitud de mires, acaben soterrant als polítics de veritat. Serem capaços de construir una política a l’estil castellers? Fent pinya, des de la base, mirant amunt, enlairant-nos i enlairant als més petits. O potser haurem de continuar contemplant des de fora els murs inexpugnables i insensibles de la vella política? Castells de pedres fredes i estèrils que defensen el seu territori dels envits d’un mar cada cop més embravit. En serem capaços? Podem?