El sol comença a pondre’s i els colors perden la seva rotunditat manllevant la dolçor a la foscor que s’apropa. Les formes comencen a difuminar-se i pas a pas, van minvant fins a fondre’s en un tot difús que continua contenint unes individualitats cada cop menys singulars. La llum es va esvaint al ritme de les agulles del rellotge, donant pas a una penombra, ara clara, ara fosca, juganera amb els temps i les formes.
El capvespre sembla voler marcar la seva pròpia llei, sense atrevir-se, o potser sense acabar-ho d’aconseguir mai del tot. Els forats apareixen com negres pedres on ensopegar al més mínim moviment. Les roques es dilueixen en aparents forats per on transitar sense oposició. El camins, de sobte se’ns presenten com barreres fosques i inexpugnables davant les que només és possible aturar-se. Les portes, ben tancades, insinuen camins infinits, tot invitant a transitar-hi. Res és segur. Tot pot ser diferent. El que sembla i el que és, emprenen camins oposats, oferint un dolç desconcert que convida al repòs.
Cada dia albada i capvespre. Cada capvespre que porta una nova albada. Cada albada que davalla vers un nou capvespre
. Sempre el capvespre. No com objectiu, sinó com a trànsit. Sempre el capvespre recull de tantes albades. Espai de serenor convulsa, de descans poruc, de calma agitada. Capvespre farcit d’acció que mena a la inacció. Ensopegada de capvespre que posa en entredit les albades futures, mentre malmena el record de les passades. Recolliment desconcertat que neguiteja l’ànima i afebleix el cos. Capvespre de forces gastades i de compromisos ja vençuts. Sempre el capvespre…
Prop de l'Onyar 