Cohesió sense educació?


poma 1La crisi fa estralls. Tot i algunes veus que prediquen l’enterrament de la crisi i l’aparició d’una nova albada, on el benestar serà el plat habitual, continuo pensant que la crisi fa estralls. Els fa perquè aporta grans dosis de carestia material a una gran massa de famílies i alhora, provoca a nivell personal, una certa desorientació existencial. La crisi agreuja i accelera un espai de desigualtat immoral, mentre no troba referents clars per a la seva superació, en un món on les certeses de tota mena han perdut credibilitat. Sense fonaments sòlids és molt difícil construir.

El filòsof Josep Ma Terricabras fa una aportació interessant dins d’aquesta desorientació, proposant un tarannà moral compartit que es basi en dos principis. El primer té els seus fonaments a la majoria de grans religions que tenen una espècia de “regla d’or”: “no facis als altres allò que no vols que et facin a tu”. En la seva versió més positiva també podríem dir: “fes als altres allò que vols que et facin a tu”. El segon, és de caràcter més kantià: “tracta als altres com un fi, mai com un mitjà”. Altres autors proposen una ètica dels procediments, tot apel·lant al diàleg, la tolerància, la comprensió mútua, els consens, la negociació.

Tot apunta doncs cap a un nou humanisme que ha de partir necessàriament de l’altre, per poder construir junts, allà on els fonaments fallen o són poc sòlids. Aquest repte, en una societat plural i multicultural, requereix fortes dosis de revisió dels vells paradigmes de concepció hegemònica del desenvolupament humà, on s’exclouen sistemàticament tots aquells grups humans que no són majoritaris i expressen la diferència, que és percebuda massa sovint com una amenaça a la pròpia identitat.

És aquí on l’educació s’esdevé l’ingredient per excel·lència que pot afavorir el reconeixement de les cultures minoritàries i fer que tots els ciutadans participin activament i en condicions d’igualtat en l’elaboració  d’un nou marc cultural. L’educació permet conèixer la realitat des de diverses òptiques socials i culturals. De fet, possiblement sigui l’instrument més segur i l’únic a l’abast per escapar d’un futur de marginació i exclusió. La disminució de recursoscohesió destinats a l’educació és una greu irresponsabilitat que desemboca en una desigualtat cada cop menys sostenible.

Sense l’educació les mesures de seguretat són un intent estèril per mantenir una convivència d’aparences. Les baralles per interessos partidistes i ideològics en la legislació educativa, esdevenen càrregues de  profunditat que minen les bases d’una educació integradora que redueixi les desigualtats, les injustícies i el predomini hegemònic d’unes cultures sobre les altres. La manca d’acompanyament a la família com a unitat bàsica educadora, impedeix el sa desenvolupament de nens i joves. Sense una educació que, des de la fraternitat, no posi en relleu la cultura de l’altre com la pròpia, la convivència social estarà sempre entre la unitat de cures intensives, la sala de pal·liatius o el quiròfan fred que talla fi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s