Destruir el passat


arqueologiaHe tingut curiositat per conèixer les causes que poden impulsar l’Estat Islàmic a la destrucció de les restes d’un important jaciment arqueològic. Vist des de la meva perspectiva, se’m fa gairebé impossible comprendre la utilitat de voler esborrar els rastres d’una civilització que va viure fa més de 3.000 anys. Bé, ho entengui o no, això ha succeït a Nimrud, a 30 quilòmetres de la ciutat de Mossul, al nord de l’Irak, a l’est del riu Tigris, a gairebé 400 quilòmetres de Bagdad, la capital.

La meva inquietud, esdevinguda ja preocupació per la destrucció d’un patrimoni que considero hauria de pertànyer a la humanitat sencera, m’ha fet trobar algunes pistes, en una llegenda cristiana sobre Assíria, antic regne que ocupava el Mossul actual i les seves rodalies. A l’any 362, la filla del rei assiri es trobava al llit de mort, greument malalta. Va recobrar la salut gràcies a les oracions d’un sant cristià. El seu germà, el príncep Behnam, va queda tan impressionat per aquest fet, que va renegar de la seva religió i es va fer batejar. El seu martiri va arribar ben puntual ja que el pare de Behnam, emprenyat com una abella per l’apostasia del seu fill, va ordenar que l’executessin, sense cap mirament. Segons la llegenda, més tard, va ser el rei que va caure molt malalt. La seva dona va tenir un somni on se li revelava que el seu marit només es podria curar si es batejava. El rei, veient que les coses pintaven bastos, va cedir i no només es va convertir al cristianisme, sinó que va fundar diversos monestirs. Un d’aquests, el va fer dedicar al seu fill i es va construir a prop de Mossul. Des del segle IV fins ara, el monestir de Sant Behnam ha estat concebut com un monument a la indestructible fe cristiana del poble assiri.

El passat mes de juliol l’Estat Islàmic va expulsar els monjos cristians del monestir de Sant Behnam dins d’un ampli i cruel procés de neteja ètnica. La caiguda de Mossul en mans de l’Estat Islàmic, l’ha deixat sota el domini dels jihadistes més despiatats. La mort i la destrucció que s’està produint en aquells indrets no sembla tenirantiguitat aturador. El patiment de les comunitats cristianes és tan punyent, com massa sovint oblidat. Amb la destrucció de les pedres mortes i l’aniquilació de les pedres vives, s’intenta esborrar allò que és inesborrable: la història.

Tot plegat m’ha fet pensar que massa sovint oblidem els nostres orígens. La nostra cultura, la nostra manera de ser, el nostre propi estil en interpretar la vida, troba explicacions en els nostres avantpassats. Ni personalment, ni col·lectivament podem viure tenallats pel passat. Ben al contrari cal viure fermament radicats en el present i amb la mirada posada en el futur. Però això mai ha de voler dir que hem de destruir el nostre passat, allò que és nostre i que preservant-ho, assegurem el futur i alhora, vivim millor el present. Ara que conec la llegenda, encara entenc menys que es permeti la destrucció d’un patrimoni que és de tots. Tanmateix sento una profunda tristor per tots els qui pateixen en la seva pròpia carn l’extrema brutalitat d’uns botxins que, sense saber-ho, estan enterrant el seu futur i el del seu poble sota una enorme llosa de pedres mil·lenàries.

Advertisements

One response

  1. […] publicat originalment a Àgora, el blog de […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: