I aquí, qui mana?


negociNo sóc persona de preocupar-me massa per saber qui mana. Sempre m’ha semblat que això de manar, té molt poc futur. No us penseu pas que sóc un desobedient militant. Coincideixo bastant però, amb Lorenzo Milani, el mestre de Barbiana, en això que l’obediència ja no és una virtut. Manar i obeir són termes que s’escauen molt bé a les estructures militars, fortament jerarquitzades i, al meu parer, ancorades en un passat força caduc.

Tampoc sóc pas un anarquista que no creu en cap tipus d’organització ni de sistema, seguidor de les tesis de Bakunin. Ni de bon tros! Qui em coneix sap que sóc més persona d’ordre que de desordre. Malgrat tot, un puntet anarco sí que el dec tenir, ja que crec en un ordre diferent. Un ordre basat en la capacitat del nosaltres. Un ordre que es deriva de l’acord, del diàleg. Un ordre on l’autoritarisme no hi té cabuda. Un ordre que inclou l’autoritat, si aquesta emana de la base, si és un lideratge compartit. Crec en les piràmides invertides on la col·lectivitat és l’autoritat, mentre que el poder està sempre al servei de la comunitat. Conscient de la dificultat d’equilibri que presenta una piràmide invertida, m’agrada apostar per la cultura política, en el sentit més originari del terme. Una cultura de construcció de la “polis”, de la ciutat, des de la ciutadania activa i la participació política de veritat.

Convençut acèrrim que, malgrat tot el que vulgueu i més, la Política – amb la “P” majúscula – és l’única opció per cercar el bé comú i el desenvolupament de tothom, sense cap distinció ni exclusió. Aclareixo que jo també miro la tele, llegeixo els diaris i guaito les xarxes socials. Amb tot, considero necessari aquell punt just d’ingenuïtat que obra la porta als ideals que generen il·lusió, generositat i tota aquella empenta que cal per treballar en favor d’una convivència més humana, integradora i fraterna.

Defensor doncs de la política de veritat, vaig quedar corprès fa uns dies, sentint les declaracions que va fer el capitalPresident d’un dels grups bancaris més potents de l’estat espanyol. El bon home, deia que allò important és l’estabilitat política, sigui del color que sigui. Ai las! Tot seguit vaig pensar, però aquí, qui mana? Vaig traduir la declaració del banquer, dient-me a mi mateix que, segons ell, tant és que els ciutadans votem Podemos, com el Partit Popular, Ciutadans – Ciudadanos, com Iniciativa-Verds o Esquerra Republicana. Això no té cap importància. El que és realment important és que hi hagi tranquil·litat per tal que el sistema capitalista funcioni sense entrebancs. La feblesa actual del sistema polític, és evident. L’erosió que des dels mercats s’està produint és devastadora. Mai cap enfrontament visceral, ni frontal. Això cridaria massa l’atenció. Una estratègia de desgast continu, lent però corrosiu, per tal de desmotivar i desencisar als ciutadans.

Els mercats, sembradors de jull per ofegar tot allò que pot impedir-los-hi portar a terme els seus negocis sense ànima que provoquen nivells de desigualtat inadmissibles. Enfront d’aquesta situació, la política no pot quedar cada cop més afeblida. Ben al contrari necessita fortes dosis vitamíniques d’idees clares i fermes. Lideratges col·lectius potents. Participació ciutadana fins a l’extrem. Regeneració, refundació i, si cal, foc nou. Tot allò que sigui necessari per enfortir-la, per fer que, de veritat, qui mani sigui el bé comú.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s