Una fraternitat lliure i gratuïta


escacsEn el darrer número proposava el segle XXI, com el segle de la fraternitat. Ara podem reflexionar-hi una mica més. Les lleis i les normes ajuden a mirar de regular la convivència, debatent-se contínuament en la dicotomia seguretat – llibertat. Quan es produeix un fet que sacseja, a vegades amb violència, la convivència; llavors es qüestiona més que mai la regulació que cal fer de la llibertat. Però, el ser humà, no ha nascut per ser lliure? Per què cal coartar aquest tret constitutiu de la naturalesa humana? Possiblement, quan Caín  va matar al seu germà Abel, ja es van esvair els dubtes sobre la necessitat que el dret positiu donés un cop de mà al dret natural.

Tot i el conjunt de normes que des de l’antiga Roma fins a l’actualitat han anat configurant les legislacions de pobles i països, els conflictes i les dificultats de convivència no han desaparegut. I és que, en el fons, el ser humà continua fent ús de la seva llibertat. Al marge del que disposi l’article de torn del codi que sigui, una persona és lliure de dedicar la seva vida al servei dels altres. Com també ho és d’agafar una arma i disparar contra els seus conciutadans o, fins i tot, contra ell mateix. La llibertat és la pedra preciosa de la naturalesa humana i, al mateix temps, allò que pot portar a la persona a cometre els actes més execrables o les accions més sublims. La llibertat mai és absoluta, sempre té condicionants interns i externs. N’esmentava alguns Paul Tillich, filòsof i teòleg protestant a cavall entre els segle XIX i XX: “les comunitats a les que pertanyo, el paisatge que recordo i el que no recordo, el medi ambient que m’ha modelat i el món que m’ha configurat”.

Admetent condicionants intrínsecs de la llibertat, aquesta s’experimenta i es realitza a través d’un procés de deliberació, decisió i responsabilitat. Cada ésser humà fa la seva opció fonamental de vida, decideix quin tipus de persona vol ser. Cadascú dóna una resposta diferent a la seva tendència natural de recerca de la felicitat. És només des de la llibertat que pot arribar-se a la fraternitat. No són les lleis les que poden imposar o regular, via butlletí oficial, la fraternitat. Des de l’òptica cristiana, la llibertat va lligada a la fraternitat, en el sentit que comporta el despreniment d’un mateix i la recerca del bé de l’altre. Sant Pau deia en la seva primera carta als Corintis: “Tot és permès, però no tot edifica. Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres” (1 Cor 10,23). En sentit semblant, l’any 2013, el Papa Francesc a la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium diu: “El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé” (EG 2).

La llibertat és la que pot portar el ser humà a l’opció de la gratuïtat, per tal d’assolir la fraternitat. Només si les relacions estan basades en la gratuïtat, és possible la construcció d’un ordre social just i respectuós amb la dignitat de totes les persones. La gratuïtat és l’element imprescindible per alliberar-nos de falsos ídols, superar l’individualisme i construir un món més humà. La gratuïtat és una exigència que es deriva de la necessària interdependència que existeix entre els éssers humans, una resposta a la reciprocitat que configura qualsevol existència. En aquests moments, ja en ple segle XXI, és molt urgent recuperar el valor de la gratuïtat, perquè la fractura social augmenta i les desigualtats són cada cop més grans. La gratuïtat no és doncs una virtut, sinó una actitud que configura una determinada manera d’exercir la llibertat.

Però, com es pot gosar parlar de gratuïtat, en un món on predomina la lògica del càlcul? La gratuïtat és elulls fonament d’un ordre social just, mentre que el càlcul ens ha portat a situacions com l’actual crisi on no s’ha conjugat adequadament allò individual i allò social. En paraules del professor Stefano Zamagni “s’ha produït una escissió entre finances i producció, eficiència i ètica, llibertat i bé comú”[1]. De fet, s’ha posat de relleu que no és suficient donar per tenir (concepció liberal – individualista) com tampoc ho és donar per obligació (visió socialista). El mateix professor Zamagni, comentant l’encíclica, del Papa emèrit Benet XVI, Caritas in Veritate diu: “El missatge que ens deixa la CV, és concebre la gratuïtat (i per tant la fraternitat) com la clau de la condició humana i el fet d’exercir el donar, com un pressupost indispensable per tal que l’Estat i el mercat puguin funcionar amb la mirada posada en el bé comú. Si no es practica el donar amb amplitud suficient, podrem arribar a tenir un mercat eficient i un Estat amb autoritat (fins i tot just), però no ajudarem a les persones a fer realitat l’alegria de viure. Perquè l’eficiència i la justícia, encara que vagin juntes, no són suficients per assegurar la felicitat de les persones”[2].

La reflexió possiblement ens suggereix preguntes difícils, on buscar la nostra resposta. És aquí precisament, on la llibertat i el discerniment de cadascú pot també dir-hi la seva.

Article publicat a la revista Ciutat Nova número 158 (abril/maig 2015)

____________________________________________________________

[1] Stefano Zamagni, Por una economia del bien común, Ciudad Nueva, Madrid 2012, 273-327

[2] Ibid.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s