Què ha passat?

El que ha passat, tots ho sabem. En un dia trist, un esclat de violència en un centre educatiu ha provocat una desgràcia irreparable, la mort d’un docent. Una persona jove, que dedicava la seva vida a ensenyar als altres allò que havia après, en una reacció de generositat i implicació, acudint en auxili de companys i alumnes, ha vist estroncada la seva vida sobtadament i incomprensiblement.

Per què ha passat? Això no ho sabrem mai del cert. La realitat acostuma a ser molt més complexa que tots els intents d’explicacions que es publiquen i publicaran. Per això, la meva intenció no és buscar explicacions. El meu propòsit és només reflexionar en veu alt des de la perspectiva que em dóna el meu capvespre professional com a docent.

Al llarg de trenta set anys de docència he vist com les dures condicions de treball dels inicis, van anar millorant paulatinament. No parlo de sous o, no només parlo de sous. La interacció entre el nivell salarial i la qualitat de la feina docent  m’ha semblat sempre feble. Parlo sobretot de moltes altres coses que, al meu entendre, incideixen molt més en una educació com cal. Més endavant m’hi referiré. Les condicions eren dures en aquelles darreries del segle XX, van millorar no pas espontàniament, sinó per la pressió dels propis treballadors docents i també social. Es va arribar a assolir un període, massa breu, on la tasca docent es podia realitzar amb certes garanties per a l’usuari del servei educatiu. Però, ai las! Les crisis i la seva nefasta gestió ho han arrasat tot i el retrocés ha estat difícil de pair. Molt sovint tinc la sensació d’haver tornat a perdre tot allò que s’havia aconseguit i encara un xic més.

L’educació necessita temps i reflexió. El professor que va aturar el noi agressor abraçant-lo, ha demanat més humanitat en l’educació. Certament, d’això es tracta. Es necessita temps per atendre l’alumnat de manera més humana. Els alumnes són abans de res persones i necessiten una atenció personal. Això necessita temps per fer-ho, temps per reflexionar i temps per buscar col·lectivament les estratègies més adequades per a l’aprenentatge i la formació integral de les persones. Sempre he pensat que els números i la qualitat educativa tenen molt a veure: el nombre d’alumnes per aula, el nombre d’hores de classe, el nombre d’alumnes amb necessitats educatives que s’acumulen en un mateix centre, el nombre d’hores dedicades a la tutoria i orientació, … Molts nombres que darrerament han sofert un veritable terrabastall.

La pressió dins dels instituts de secundària és molt elevada. Hi ha dies que un docent pot arribar a l’institut abans de  les vuit del matí i tornar tard a casa sense haver disposat de cinc minuts per prendre un cafè amb els companys. Classes encadenades , guàrdies, trucades sovint infructuoses, reunions, programacions, suplències, registres, burocràcia, intents d’atenció personalitzada sota demanda, substitucions que no arriben, … Tot plegat dissenyat com si es tractés d’un procés de fabricació industrial en cadena. Sense temps. Sense reflexió. Trobo a faltar els espais necessaris per poder fer de professor i no únicament de dispensador de classes.

Què ha passat? Un fet aïllat, possiblement. No es pot deduir d’un sol fet, que la conflictivitat estigui augmentant. Potser més aviat al contrari. Qui sap a costa de què i de qui, però és veritat que hi ha hagut èpoques en que el nivell de conflicte a les aules era més elevat que no pas ara. Però la pressió continua sent massa alta, provocant massa desànim, cansament i desmotivació. Tots ells ingredients perillosos per al futur de l’educació. I aquí ens hi juguem també una bona part del futur del país. Què passarà?