El calendari assenyalava la primavera de 1983. A la meva ciutat natal, Mollet del Vallés, em presentava com a candidat a les eleccions municipals pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Tenia 32 anys menys que ara. Cabells llargs i negres, molta força, molta il·lusió i … poca experiència. Una legislatura dura. El PSC guanya les eleccions sense majoria absoluta. Un acord postelectoral entre CiU i PSUC ens deixen a l’oposició. Una immersió de realisme gairebé traumatitzant per a un jove i novell regidor. Les experiències vitals són sempre enriquidores i ens deixen a la pell aquelles marques, que són les que acaben donant espessor a la vida. Ara, d’aquella època només en queda per algun calaix de casa, un carnet caducat fa vint i molts anys i un títol de reconeixement expedit al 1989 per la llavors alcaldessa de Mollet, Montserrat Tura, on hi diu “per l’esforç i voluntat de millora de les condicions de vida de tots els nostres conciutadans”.
Enguany 2015, el calendari torna a assenyalar primavera i novament em trobo de campanya electoral. Aquesta vegada ho faig per la meva ciutat d’adopció: Girona. La Girona, ara plena de flors, que des de fa deu anys m’ha afillat i que me l’estimo, sense conèixer-la del tot. Després de 32 anys, sense voler-ho, se m’ha demanat de tornar a participar com a candidat en unes eleccions municipals. He acceptat de bon grat. Aquesta vegada ho faig pel Moviment d’Esquerres, formant una coalició preelectoral amb Esquerra Republicana de Catalunya. Trenta dos anys més a l’esquena que suposen molta més experiència, cabells blancs, menys força i la mateixa il·lusió. Certament que no era una cosa prevista en la meva trajectòria vital. Més aviat pensava que una cosa així, a la meva edat, no podia passar. Però ja hi som pel tros! En plena campanya electoral. Mirant d’aportar aquell granet de sorra que un es capaç d’oferir. Anar-se apropant a l’edat de la “queen Mother” ben segur que permet aportar més dosis de reflexió i d’experiència, tot i que menys de força. No estic del tot segur però, si per a una campanya electoral, la força seria un element més preuat.
Encara ara, quan el mòbil deixa de parpellejar, la safata d’entrada del correu no vessa de missatges i l’agenda ofereix un espai blanc per mínim que sigui, em torno a fer la pregunta: per què ho has fet? La resposta no és gaire difícil. Cap necessitat m’hi ha empès, cap compromís poc confesable, cap ambició personal impròpia d’una edat ja
madura. Per què doncs? Trobo sempre la resposta en aquella frase del títol molletà: “… la voluntat de millora de les condicions de vida de tots els nostres conciutadans”. Ajudar, col·laborar, participar, ni que sigui en una mesura molt petita, per afavorir que l’Ajuntament de la ciutat treballi cercant el bé de tots i totes, especialment d’aquells que ho tenen més difícil, és l’única resposta que hi trobo. De fet, és l’única que tinc i que em serveix.
Avui fa just un any de la mort d’un bon amic i company de feina, en Jordi Vilamitjana. El record sovintejat al llarg d’aquest any de la seva trajectòria vital, ben segur que no hi és del tot aliè. El seu amor per Girona, per la Girona de tothom, aquella perifèrica i d’esquerres. El seu compromís en favor de la gent i per a la gent. Tot plegat, ben mirat, potser també hi ha tingut alguna cosa a veure. Us deixo el que he escrit per a la revista “Els mil i pico” en record d’en Jordi en aquest primer aniversari de la seva mort.
Mirades 